En defensa de la República.3.La lluna hipercapitalista - Frontera

Jo no parava de pensar en el llibre antic trobat feia unes setmanes a les golfes. El que havia començat a copsar jo, d’aquest llibre, feia bullir el meu cap. I sabia, que feia bullir el cap de la resta de companys de la seguretat de l’estat encarregats de l’anàlisi d’aquest llibre. Tot cas, els fets que us descriuré aquí, iniciaren una època de greu crisi constitucional a la nostra república. Però en aquells moments, encara no percebíem la magnitud de tot plegat. No veiem el bosc en el seu conjunt. És a dir, no érem conscients de la connexió entre aquells fets (els que us descriuré ara seguidament), altres fets, que us aniré descrivint després d’aquests, i, el contingut del llibre.

Començo pel començament. Vam arribar a la lluna al migdia, érem un grup barrejat de comerciants i agents de la seguretat de l’estat, jo entre aquests últims. La meva primera missió! Als que venim de societats socialistes tinguin la forma constitucional que tinguin, ens tenen reservats unes terminals especials de carrega i descarrega, segurament, deuen tenir por que els infectem de rebel·lió les seves societats, o simplement ens volen putejar. La primera afirmació anterior, la he escrit una mica de broma, ho haureu notat, la de que ens volen putejar, no ho dic tant de broma.

Són pocs els estats a la terra, i, en general, a l’univers colonitzat, que no sigui societats capitalistes (en les seves diferents formes), la nostra n’és una. Fa segles, diuen, n’hi havia més. I això lliga amb el contingut del llibre que us he anat comentant. Ara bé, cal dir, que al llarg dels últims anys, les societats o estats socialistes, o, similars, s’han fet més abundants al llarg i ample de la galàxia. A les Nacions Unides, el govern imperialista que controla també Mart i part de la Terra, comencen a estar preocupats.  Per això, una explicació a per què hi ha  zones a les terminals comercials dels estats capitalistes, reservades en exclusiva a naus d’estat socialistes (i les seves tripulacions), seria que els governs dels estats capitalistes no volen que els socialistes “infectem” als bons ciutadans capitalistes de la Lluna, Mart i altres tants planetes. En definitiva, no és una casualitat, que a l’arribada a molts ports comercials capitalistes, ens aïllin de la resta dels que viuen allà, permetent-nos només estar en aquell port per a fer la transacció comercial.  No obstant, molts dels dirigents d’aquests estats (o colònies) capitalistes, no volen veure  o entendre, que molts dels més joves (i no tant), de les seves societats, se senten atrets per les idees de llibertat, igualtat i fraternitat. És conegut per exemple, que els governants de la colònia marciana (en visualitzava un article l’altre dia sobre el tema) comencen a estar preocupats, no ja de les idees socialistes creixents entre el jovent de la colònia, sinó, per  les demandes a fer passos cap a una democratització del govern de la colònia. No són conscients de les seves pròpies mancances, sobretot, de l’extrema desigualtat. Això a nivell intern, però després, hi ha les protestes de colònies de les colònies, és a dir, de les colònies artificials dependents de Mart, on han escalat algunes revoltes. Els molt hipòcrites governants marcians, els capos de la premsa local, entre altres canalles, culpen a les idees socialistes d’això, tot i que penso que, ho saben prou, que moltes de les revoltes en aquestes subcolonies, són fruit de les humiliacions que Mart (en aquest cas, i no és un cas únic) infligeix a aquestes colònies depedents. No deixa de ser irònic, que molts ciutadans Marcians (si és que se’ls pot dir ciutadans), no vegin la seva pròpia submissió respecte les Nacions Unides, i es pensin qui sap que, en relació gent més pringada que ells. Però si vosaltres també sou uns putos pringats!  Però si no són més que una autonomia de les Nacions Unides, amb moltes mancances a nivell social i polític!

Tornant a la lluna. Realment, el nou control fronterer que ens vam trobar al arribar allà,  estava pensant més, com un càstig, que res més. La Lluna és un port franc d’intercanvi comercial, sobretot utilitzat per els estats de la terra i per mart i les seves colònies. No obstant, si un està prou de sort, en algunes ocasions, es poden veure comerciants de racons més llunyans de la galàxia. I és que a la Lluna, arriben rareses de tota la galàxia coneguda. Us podeu imaginar, i en breu us en parlaré més a fons, de la de colors i gent diversa que corra pels passadissos del port, dividit amb mil i un sectors destinats a productes i serveis diferents. Per desgràcia, nosaltres ens perdem els personatges que corren en les parts del port on atraquen naus d’estats capitalistes.

La nostra república socialista, malgrat tenir segles d’existència, ha tingut sempre un contacte fluid amb el govern colonial de la lluna i les seves gents, per, en els últims anys, com us deia amb l’exemple de l’enduriment de la frontera i dels tràmits de duanes, les coses s’estan enrarint. Durant segles, hem comerciat amb la lluna (i des d’ella amb altres planetes i colònies), i ningú a pres mal. (Aquesta és una frase que, i pensant en la nostra societat actual, avui potser no la diria tant així. Començo a pensar, que si certes coses estan canviant a pitjor en la nostra societat, ha estat per les creixents influencies ideològiques (i de maneres de fer etc) que ens venen sobretot diria, de la Lluna). Sigui com sigui, de la lluna, en tornen les nostres naus carregades de minerals i combustible per alimentar la industria socialista. Són minerals i combustible provinents d’altres planetes que a la terra fa anys i panys que no es poden trobar i pels quals no s’han trobat substituts. Nosaltres el que hi portem principalment, són fruites, verdures i carns, productes especialment volguts, per què, no només no se’n troben amb abundància fora de la terra (amb l’excepció de Mart pel que fa alguns productes) sinó que, degut a les nostres lleis socialistes, tant el preu com la qualitat del, fan que en termes capitalistes, els nostres productes alimentaris siguin els més “competitius” de la galàxia coneguda. No ho diem nosaltres, sinó revistes especialitzades de la Lluna i Mart.

Amb tot, les nostres naus van i venen uns quants cops a l’any. Per la nostra república, es tracta d’una transacció comercial de tipus capitalista, certament, perquè tractem amb estats capitalistes. Arribem, descarreguem, carreguem de nou, i marxem al cap d’unes hores. Aquell dia érem quatre tècnics de transport interestatal. Dos membres de la seguretat de l’estat (un dels quals jo), els altres dos,  eren tècnics pròpiament dits, tot i que informats de qui érem nosaltres. No teníem una missió concreta, però sovint, el Cervell Comú Socialista, decideix que un nombre determinants de membres de la seguretat de l’estat havien d’anar aquí o allà, perquè el Cervell preveia (en base tota la informació massiva que tenia en temps real) que podríem ser necessaris. Certament,  ara, quan entri al detall dels fets, veureu que sí que vam ser necessaris.

La Lluna com us deia, és un gran port franc, és doncs com un gran mercat organitzat per seccions comercials. Dins el sól de la lluna, hi ha habitatges, restaurants, casinos, prostíbuls d’humans i de robots etc. Amb això vinc a dir, que la Lluna no és només un port franc d’intercanvi, sinó una ciutat-estat, amb autonomia respecte les Nacions Unides. No obstant, cal que no ens enganyem, si Mart és una colònia militar, amb certa autonomia, la lluna és una colònia, colònia. Vaja, hi ha un governador general, però escollit a dit des de la terra i amb un cos policial al seu servei. Permeteu-me que sigui irònic, una policia(nosaltres no en tenim) necessària per controlar una població tant travessada per desigualats de tot tipus. Jo el primer cop que vaig veure aquella gent, i, els policies, vaig flipar. Això pel que fa la part política i control del subsol, on hi viuen persones de tot tipus. Ara bé, certament, pel que fa la zona pròpiament del les cúpules en superfície, és a dir, on aterren les naus, hi regeixen uns lleis molt antigues que protegeixen l’existència del port franc. Per la gestió del port franc, hi ha una junta rectora que representa els tres mil estats que comercien en el port.  En aquell espai en superfície, hi regeix la llibertat de comerç i d’intercanvi, regulada per la junt arectora, no hi ha policia i tot es ordenat i gestionat per uns robots. Ara bé, cal dir, i això és un tema complex en el qual no vull entrar, per què us avorriria, que la tecnologia tant física com de programari d’aquells bitxos, prové d’una empresa privada de les Nacions Unides. Dit d’una altra manera, tothom sospita, o, té mínimament clar, que en part, les Nacions Unides controlen aquella teòrica zona lliure. Però en aquest port franc, hi ha una altra cosa que no està feta per tots iguals, només entrar-hi es veu i es nota. I aquí, cal que recordareu el que us deia de la frontera. Des de fa 10 anys, i també per imposició unilteral de les Nacions Unides, i, malgrat queixes d’altres estats, inclòs el nostre, s’ha fet aquesta diferenciació fronterera estricte entre naus que venen d’estats socialistes, i els que no. A la pràctica, dins la terminal, això vol dir que tu que vens d’un estat socialista, posem pel cas, no et trobaràs mai amb una tripulació d’un estat capitalista. També, i això ja fa molts anys que és així, es va prohibir l’entrada de ciutadans socialistes al subsol de la lluna. Jo conec gent gran, ja jubilada, que m’ha explicat com de divertit era moure’s per allà venint d’un estat com el nostre. A casa nostre aquella societat del subsol, es batejada popularment, però també acadèmicament, com a societat “hipercapitalista”. De Mart, el que hi ha pogut anar, cada cop més pocs, en diuen capitalisme dictatorial.

Sigui com sigui, això vol dir a la pràctica, que els que aquell dia vam arribar a la terminal d’estats socialistes amb la nau, només podíem estar a la nostra part del port franc, estava prohibit entrar al subsol o a les altres terminals comercials pels estats capitalistes. I de fet, era (i és) tècnicament i tecnològicament (tot i que tot es pot hackejar) impossible accedir-hi. Però aquí, és on comença la historia bona de veritat. Però abans deixeu-me que us posi en context de com funcionen les coses, en teoria.

Nosaltres en principi, per tant, no teníem permís per entrar a la part interessant de la Lluna, que és el subsol. Se suposava, com era rutina, que arribàvem, fèiem les feixugues gestions de frontera i duana, aparcàvem la nau, i llavors, els robots feien la seva feina. Descarregaven les nostres fruites i verdures, i carregaven les comandes que la nostra república hagués fet. Així de senzill. Llavors, aquelles hores, nosaltres les passàvem avorrits o descansant, o llegint, o algú tocava la guitarra, algú altra anava a la cantina que ens tocava per sector. Però com us he dit, no se’ns permetia sortir del nostre hangar. Així, només veiem altres tripulants de naus de carrega d’altres estats socialistes. Tot i així, pel que semblava i el que havíem conegut per premsa, el govern titella de la Lluna cada cop espaiava més els aterratges de naus d’estats socialistes, no fos cas que entre nosaltres parléssim, o ens beneficiéssim massa del comerç Inter galàctic. Allò clar, era motiu de controvèrsia i els estats socialistes havien fet arribar les seves queixes. El detall sobre com arribem al port franc i ens fan el control de frontera i duana  és el següent.  Bàsicament, uns robots de merda! Uns putos robots capitalistes, destinats al control de frontera són els que ens controlen els codis d’entrada i verifiquen que puguem aterrar i descarregar. Un cop aterrats i comprovats els codis, són un mateix tipus d’aquests robots, els que s’encarreguen del procés de descarrega, i càrrega de nou de les mercaderies que ens hem d’emportar. No obstant, tot és més lent i avorrit un cop ja estem comprovats per aquella merda de robots i aparcats a l’hangar. Normalment, encara es triga alguna hora a que et descarreguin la mercaderia que portes, i algunes altres a carregar el que t’emportes. Per això, que deia, és avorrit, ja que no tens més remei que esperar-te a la nau o, com a molt, passejar o anar a alguna cantina de l’àrea del port on estiguis. Com us deia, no hi gaire res més a fer, ja que els ciutadans dels estats socialistes no tenim permès entrar al subsol lunar, que legalment és l’estat autònom capitalista de la Lluna.

Ah, i parlant de que no tindríem res més a fer. Una cosa interessant, potser per qui visualitzi en el futur aquest diari que escric quan puc. Penseu, que en condicions normals, de treballadors del comerç internacional, amb 24 hores a la Lluna, que és més o menys el temps que hi estaríem, ja  guanyaríem els crèdits (diners, elements d’intercanvi digueu-ne com vulgueu) per viure tot l’any. El sistema de producció actual doncs, permet que molta gent no hagi de treballar mai o ho hagi de fer poques hores l’any.  Això no vol dir que tothom treballi només 24h. Certament, la majoria de la població, treballa d’entre 24 a 48 hores l’any. El que passa, és que com jo, molta altra gent treballa més hores en feines o tasques que són del seu gaudi, o, potser, molts, inclòs jo ara com a agent de la seguretat de l’estat ho faig per curiositat, interès personal i un cert deure de servir la pàtria.  Ja se que el sistema productiu permet que si un vol no cal que treballi en res, però no se fins a quin punt és  això. Jo, amb uns dies o setmanes l’any de treball (varia segons l’any), ja en tinc suficient, i crec que he servit la meva societat. Però, quan no treballo, em dedico a llegir, a pescar, a tocar la guitarra, a fer l’amor…però, collons, és que hi ha gent que només es dedica a anar torrat i follar tot el dia! És en aquest darrers casos, que  no tinc clar del tot, sinó s’hauria d’obligar la gent a treballar més o fer alguna mena de servei social o de befici mutu. Per ara no és necessari, perquè molta gent, com jo, fem tasques voluntàries etc, però certament, no se si el no fer res de res,és a dir, fe rel gandul tot el dia, és gaire bo pel bon funcionament, i diria pel sosteniment moral i acceptació de la nostra societat socialista. No, no era això, no, no era això el que s’esperava de la reducció massiva de les hores de treball per la qual els nostres avantpassats van lluitar. Fa uns anys que es parla de limitar el percentatge d’oci anual per persona, o, d’obligar d’alguna manera, a que tots els ciutadans treballin per la societat almenys dues setmanes l’any. Jo cada cop ho tinc més clar, però no sembla que siguin lleis que prosperin aviat. Potser soc massa de la vella escola. Socialment i econòmicament, el sistema productiu funciona perfectament sí. però ja no és un tema econòmic repeteixo, crec que és un tema de salut física i mental, que la gent hagués de treballar ni que sigui unes horetes més a l’any, crec, seria bo per ells i per tots. I de pensar que en els estats capitalistes, i depenent de quin parlem, treballen d’entre 30  a 70 hores setmanals! Buf, com pot ser que encara avui, hi hagi estats on es treballen 30 hores setmanals! Dic 30, perquè és la mitjana, diria, que es dona en molts estats capitalistes. 70 hores setmanals, crec, són les hores legals en alguna colònia capitalista de la orbita de júpiter. 70! Si 30 ja em semblen una aberració! 70! Com deu ser?

I per això, realment, m’hagués fet molta gràcia poder entrar en el subsol i veure l’espectacle que deu ser veure una societat capitalista en directe. Per la informació que he recol·lectat abans d’aquest viatge, sembla que a la Lluna les persones treballen 45 hores setmanals! Però, això, qui treballa. Doncs existeix un fenomen, que es veu que es prou visible, que es diu “atur”. És a dir, gent que no treballa però no te res per viure. I llavors, de que i com viuen? Tot això m’agradaria veure-ho en directe. Sí, i dirà molts joves passerells de casa nostra: “ no us queixeu tant”!.  Fa uns anys enrere, no hi havia tantes restriccions i en algunes ocasions els ciutadans socialistes podien entrar al subsol. Ara, i com us deia amb l’augment dels controls de frontera i duaners, la cosa està molt més restringida. Això es deu, tot sigui dit a que els estats capitalistes han anat aprovant lleis per restringir l’entrada de ciutadans socialistes en les seves societats. Certament, els últims anys també, els estats socialistes de la galàxia també han endurit, de forma reciproca, l’entrada de ciutadans capitalistes. Alguns amics ja jubilats, m’han explicat que algun cop que els havia tocat per sorteig estar en la unitat de comerç exterior, havien pogut accedir durant unes hores al subsol capitalista lunar. Recordo una frase que em va dir un un dia: “va ser molt divertit, però ni de conya hi viuria”.

I si us explico com és de difícil accedir avui per un ciutadà socialista al subsol lunar, és perquè per nosaltres, va haver-hi una excepció. Mai us imaginaríeu el motiu. Però certament, després del control de fronteres poc amable per part d’aquells maquinetes de ferro, les coses no van anar com hauríem d’haver anat. És a dir, no ens vam acabar avorrint tant, si es pot dir així. De fet, ja un cop recent passat el control fronteres les coses van començar a anar en una direcció que no esperàvem, però que potser, el Cervell Comú Socialista ja intuïa. Deixeu que entri en detalls. Com us deia el control va ser lent i feixuc, doncs ens van sotmetre a un escaneig de tot el que portàvem. Total, només portàvem fruites i verdures fresques i en conserva. Però bé, ells van voler fer aquell control exhaustiu de les nostres mercaderies abans de poder descarregar-les. Llavors, com que aquell coi de robots ens van dir que la descarrega trigaria més del conte perquè ho havien de revisar tot, vam decidir, menys l’Albert (perquè algú s’ha de quedar de guàrdia) anar a la cantina del nostre sector a fer el mos i prendre alguna cosa.

Un cop entaulats, vam demanar unes cerveses sense alcohol fetes de fruita importada de Mart (més barata i de molta menys qualitat que la nostra), i uns entrepans de llom sintètic de porc uns, i, uns altres, una hamburguesa d’algues d’origen colonial (de no se quina colònia al voltant de júpiter). Sí haguéssim fet un mos per feina a casa nostra, no haguessin hagut de pagar res pel menjar. Hauríem anat a la cantina pública més propera i haguéssim obtingut una quantitat de menjar segons diferents paràmetres que el nostre xip hauria enviat al servei de la cantina en pocs segons. En base aquella informació, els robots o humans que allà hi treballessin, ens haurien ofert una variada selecció de menjars i begudes. Us puc ben dir que la xarxa de cantines socialistes de la nostra república estan més ben assortides que aquesta merda de cantines dels ports comercials de tota la galàxia. No obstant, no vol dir que a la Lluna no hi haguessin bars, cantines o restaurants amb assortits de menjars i beures millors que la mitjana dels que hi havia a la nostra república. No, però aquests locals es trobaven en el subsol, hi pel que diuen tenen preus prohibitius, tant per robots com per humans, com per ciutadans d’aquí la Lluna com d’estats socialistes com nosaltres. I és que, segons sembla, allà a sota al subsol, hi ha una grandíssima varietat de tot, de tot! Si pagaves amb diners estàndard de la galàxia (és a dir, el sistema de pagament acceptat a quasi tots els ports de la galàxia), un es podria demana el que volia. Això sí, sense tenir en compte res, ni preus, ni qualitat ni necessitat real del teu cos. Surrealista. Per desgracia, allò no ho podríem provar, ni que fos algú de nosaltres per divertir-nos. Jo que se, jo no he tastat mai la llagosta, ni el caviar de salmó, o la carn de ren salvatge que crien a una colònia propera a Urà. I potser m’hagués fet gràcia provar alguna cosa d’aquestes rares que només es poden trobar en societats capitalistes. A casa nostra, és delicte penal demanar més menjar del que podem menjar els humans. M’explico, el xip no permetria demanar en una cantina socialista, més menjar del que és necessari pel meu cos en un dia determinat, segons uns càlculs complexos que fa el xip al demanar la comanda. Hi ha un cas, de fa uns anys, que s’havia enxampat algú amb un xip trucat, que a les cantines populars demanava aliment per dos persones per pura diversió. Aquí, a la Llauna, legalment ho podríem fer, ni que fos per unes hores! Potser no ho haguéssim fet, per principis, però vaja, potser hagués sigut divertit fer alguna prova d’aquest tipus per molt immoral que fos. Si féssim aquesta proba, aquí al subsol de la Lluna, al tornar a la república, no ens hagués dit res ningú, almenys en termes legals, però sí que la gent del nostre barri, si se’n arribava a assabentar, i ja no us dic, les nostres famílies, se’n haurien avergonyit i molt. Seria com haver comprat serveis de prostitució (legals a la lluna, fins hi tot amb robots). Algú em podria preguntar: i bé, el xip no registraria la transacció feta a la Lluna al comprar menjar, i si fos il·legal (segons la legalitat socialista) ens podrien acusar d’un delicte al tornar a casa? Doncs no. No, per un motiu bàsic. Per què legalment, la Lluna és per nosaltres un altre estat, i, per tant, el xip tot i funcionar, només li queden habilitades unes funcions determinades que estan d’acord amb les lleis del lloc. Dit d’una altra manera, tot i que es podria saber, al tornar a casa, que jo he demanat menjar per dues persones a la Lluna, aquell acte, havent estat comés fora de la jurisdicció del nostre estat, no seria il·legal. Seria moralment reprovable, i la moralitat a la nostra societat, és un element molt important que regula la vida de les persones, que fem, que no fem, que diem, com ho diem. Una altra cosa, és com es vincula el xip, al nostre consum fora de casa de menjar, o, la compra de menjar per fer a casa. Per exemple, els xips estan programats per que segons quina categoria de persones no puguin demanar ni comprar alcohol enlloc. És  adir, el xip directament no permet autoritzar que cap lloc vengi alcohol a menors, gent amb problemes de salut o persones en horari laboral.  No obstant, el xip si que permetria que la mateixa persona que estant en horari laboral, no  podria esser autoritzada per obtenir alcohol, fora d’aquell horari i en el mateix local, si que se’ls autoritzés a adquirir alcohol. Bé, no us atabalo més. Tornem a la lluna que és, on érem, i, on aviat passarien coses que no ens podíem imaginar en aquell moment. Com us he dit, nosaltres ens vam demanar unes cerveses sense alcohol, tot i que, podríem haver demanat cervesa amb alcohol legalment en aquell lloc. Fixeu-vos, que estant a casa, i com que estàvem treballant o de servei, digueu-ho com vulgueu, no haguéssim pogut demanar alcohol de forma legal. Continuo. Doncs mentre fèiem les hamburgueses i els entrepans, i ens bevíem unes cerveses, de cop,  dos robots de carrega – descarrega que feien una pausa asseguts a la taula del costat, van començar a discutir, cada cop cridaven més. No enteníem que deien, però la cosa prometia. Però la cosa, no va començar a prometre tant, quan un d’ells ens va començar a assenyalar. Ens vam posar en guàrdia. Al cap de dos minuts, teníem dos estaquirots d’aquells plantats davant nostre. En un dels robots, se li va sentir de cop un xiulet molt alt, i se li va encendre un llum blau a l’ull dret. Nosaltres no sabíem que collons passava, era realment surrealista. Aviat ho vam entendre, en pocs segons, arribaren tres robots dels que ens havien rebut a la frontera. Ens van plantar davant nostre, mentre de forma sincronitzada els de càrrega i descàrrega van tornar a les seves taules. No enteníem res. Molt amablement, i el to ens va relaxar, un d’ells va dir amb un català molt correcte: “ acabeu-vos el menjar. Un cop fet això, caldrà que ens acompanyeu”.