Quines històries!

De tornada a l’oficina de la seguretat de l’estat, vam començar a redactar un primer informe general sobre els fets recents a la Lluna i dins les nostres fronteres. És a dir, un informe que inclogués els fets sobre el President congelat al subsol lunar i els diferents incidents amb robots a diferents centres productius. Vam decidir que tot allò havia d’estar relacionat, i era la nostra obligació fem un primer esforç per començar a donar coherència a tot allò. Així, l’informe tenia dues parts. Una primera que exposava tots els fets, dins i fora de les nostres fronteres que semblaven vinculats. En la segona part analitzàvem tot allò de forma conjunta i establíem línies de treball immediata i a més llarg termini pels agents de la seguretat de l’estat. La idea general de l’informe, era que ens enfrontaven a una acció exterior i interior per acabar a llarg termini amb la nostra república, i amb l’únic estat socialista de la zona més fàcilment habitable i més amable per viure de la galàxia. ...

  Els incidents a la fàbrica d’urani, van començar per un aparent malentès entre humans i robots, sobre el paper de cada un a la societat. El fet que es pensi que es tractaria d’un malentès, es dedueix del que es veu en la revisió de les càmeres de seguretat minuts abans de que tot esclatés. Així, tot i un primer moment de trifulga acalorat, després la tensió va baixant fins el punt que els robots i els humans s’asseuen per parlar de forma més calmada en una de les taules. Així, en aquest moment de conversa més calmada, els robots i humans se’ls veu parlar, entre altres coses, de forma animada però no violenta sobre qui és un ciutadà socialista, sobre drets i deures d’humans i robots en aquesta societat, sobre les relacions robots humans etc. Ara bé, de cop, la tensió comença a pujar de nou quan els humans retreuen als robots la seva lentitud alhora de treballar. Aquí cal posar una mica de context per entendre aquesta frase. I és que com hem anat dient, humans i robots, també en aq...

De tant en tant, hi havia episodis de fricció menor entre humans i robots en centres de treball. En aquells casos, s’activava el comitè d’empresa, l’òrgan de govern de tots els centres de producció de l’estat socialista i als representants de la comuna on es trobava el centre de producció. Normalment, el comitè informava dels fets, ho portava a un tribunal popular municipal, i llavors la gent del municipi via xip, internet físic o presencia al mateix tribunal, votava sobre la sentencia a donar en el termini d’uns dies. Això de la sentència, sona molt gruixut, però normalment vol dir unes petites mesures correctores o recomanacions per la millora de les relacions entre robots i humans en el centre de producció on haguessin passat aquests incidents menors.   El tribunal emetia doncs, un informe objectiu en base els marcadors,   detectors i càmeres del centre de producció en qüestió, que mostraven com els fets havien ocorregut realment. En base aquest informe, com us deia, són el...

“Jo soc el cap de la rebel·lió, sí, ara estic tancat aquí, en aquesta presó... aviat començarà el judici, on serè culpable per defecte. Volen que parli...parlaré.. .perquè tinc l’esperança que el Cervell Comú Socialista, algun dia, en algun moment, podrà filtrar tot això a la població...si queda gravat, sempre pot filtrar-se, sinó parlés, mai es sabria la meva... la nostra posició! La de molts! El robot va començar a parlar sense autorització. El director de la presó, va autoritzar, només als membres del servei de seguretat de l’estat, a parlar amb ell. Es van denegar el permís a tots els periodistes que volien entrevistes, es deia, era una qüestió de seguretat cabdal per la república. Així doncs, es va posar en mode “secret d’estat” els xips dels allà presents. Aquella conversa doncs, va quedar-se gravada en el Cervell Comú, però només disponible pels que a cada moment tinguessin els permisos per accedir-hi (membres del govern, president i uns pocs membres de la seguretat de l’estat)....

Després d’aquella sessió maratoniana a la central, on el cap ens havia fotut un rollo de dos hores seguides ell solet, els incidents van continuar. Durant les   últimes setmanes n’havien ocorregut d’altres. Les ambulàncies - robot no paraven d’arribar, la protesta havia acabat en un bany de sang, almenys 4 persones havien mort i 10 havien resultat ferides. 2 representants del comitè obrer que governava aquella empresa, format per 5 representants dels treballadors,   2 del municipi, i 2 de l’estat, van acudir ràpidament a l’espai de classificació final d’urani domèstic refinat on s’havien produït els incidents. El comitè popular de seguretat del municipi, va començar les investigacions per aclarir els fets i veure si hi havia responsables de tot plegat. A la investigació, aviat vam entrar en joc els membres de la seguretat de l’estat, i aquí entro jo, que feia poc havia tornat de la Lluna. Era la primera missió que assumia a dins les fronteres. Com ja havia explicat, l’econom...

  Al arribar a l’espai fronteres aeri de la nostra república, els nostres xips ,un cop connectats a la xarxa, van començar a bolcar tot el que vam viure a la Lluna, al Cervell Comú Socialista, inclòs la informació sobre el President. El cor em va fer un sotrac. M’esperava que simplement, tot allò viscut, i, sobretot, la informació sobre el President congelat no arribes mai a ser penjat sense més a l’abast de tothom. Per sort, l’ensurt només va durar unes mil·lèsimes de segon, perquè de forma automàtica el procés es va revertir fins arribar a borar-se del nostre xip personal. Val, allò era més el que m’esperava. Ens vam dirigir a la central dels serveis d’informació de l’estat. Ja ens esperaven. En aquella primera trobada – tal i com havíem acordat a la nau de tornada – vam dir tot el que havíem vist i viscut a la Lluna, principalment vam posar el focus amb el primer President congelat. Les cares d’estupefacció dels nostres caps van ser molt grans. Després van posar cares de preoc...

Vam entrar en una sala del gegant hospital lunar. Més que un hospital, semblava un mercat, si més no, la planta baixa, no m’ho podia creure. En aquell moment, vam pensar que seria interessant poder fer alguna foto d’aquella zona, per documentar aquell horror i portar-ho de tornada a casa. Però, per fer allò, com ja ens havien advertir, calia subornar amb oli del bo als robots. No obstant, amb això no hi havíem pensat, sinó n’haguessin agafat una mica del motor de la nau que ens va dur a la lluna. Per tant, no vam poder fer cap foto d’aquell mercat dantesc. També sabíem que tot allò no es quedaria gravat al nostre xip ja que per les lleis internacionals la informació de la lluna no podria ser transmesa al Cervell Comú Socialista de la nostre república. Dit i fit ho hauríem d’explicar de viva veu al tornar.   Us ho descriuré. Era un espai molt gran però molt atapeït d’una espècie de tendes o botigues on el que es venia i comprava eren òrgans humans frescos o d’altres maneres. El lloc...

  En una part de l’hangar, hi havia una trampeta amb unes escales que baixaven i baixaven. Va ser impactant veure que tots els que circulaven per allà eren robots, tots, menys nosaltres. Estàvem bastant nerviosos, i durant la llarga baixada, ja vam començar a veure coses que mai havíem vist. El comportament dels robots cap a nosaltres! Allò era una de les coses que més em van quedar gravades d’aquells primers passos cap a la part habitable de la lluna. El que va passar, és que durant tot aquell trajecte avall, molts dels robots que ens vam creuar ens tiraven “piropos” i mirades lascives. Fins hi tot alguns ens intentaven tocar! Sort que els robots que ens escoltaven fins avall, feien impressió i de fet, ens protegien, perquè sinó en algun moment no se que hagués passat. Ja havent fent un bon tros avall, un dels robots que ens escoltava, el que manava, ens va dir que aquells robots que ens miraven d’aquella manera, ho feien perquè van saber d’immediat que nosaltres veníem d’un estat...

Nosaltres els vam fer cas.   La seguretat de l’estat a través del meu xip, em va donar ordres de seguir-los i mirar de no provocar cap desordre, conflicte o xoc diplomàtic a la lluna. Per això, vaig animar a la resta de companys a seguir aquells robots. Vam avisar això sí, a l’Albert, l’únic de nosaltres que es va quedar a la nau en la zona de l’hangar. Estàvem a l’expectativa del que podria passar durant els pròxims minuts. Seguir robots, per nosaltres, com a ciutadans socialistes, era una cosa ben estranya. No tant perquè seguíssim robots (la relació robot humans és un tema complex que donaria per molt), sinó, perquè és de llei a casa nostra, que qualsevol decisió que vincula més de tres persones sense vincles familiars, aquestes s’han de basar en el debat i diàleg. No cal dir, que el sistema de xip universal permet fer aquests debats i prendre aquestes decisions en qüestió de segons. No és com fa segles segons diuen els relats històrics, que la gent debatia en assemblees duran...