Quines històries!

  “I li vaig fotre un cop al cap amb la barra de ferro” Però deixeu que us expliqui com va anar tot. Un dia no podíem més, feia dies, setmanes que en parlàvem. Al final, no se sap ben bé si fou per un sentit de justícia, per odi, o per que s’ho mereixia simplement, però va arribar un dia que pensem fermament que en el director cal fotre-li una bona pallissa, sí, tal com sona. -Ostres, saps quina ultima n’ha fet? -No cal ni que m'ho diguis! M'’ha sancionat amb 2 setmanes sense sou ni feina, per una minúcia! -Ah si ? collons... no, no, jo em referia a que l’Ahmed s’ha auto lesionat, el molt cabró ja sabia que el noi patia assetjament laboral, i ell ho a permès!...no va fer res impedir-ho! -Saps que passa...per què ho fa? És que volen tots els fixes fora! fora! No en volen ni un...!  Després ens van proposar que les hores extres, que ens en devien moltes, no ens les paguessin... i per més inri, mai hi havia temps de tornar-les per dies de festa !    - Ah !...

 - Bon dia! -Vaig saludar de bon matí ben dormit a la meva companya de torn- Encara no sabia que aquell matí algú la cagaria molt. Jo era només un botones que aprenia de recepcionista. Era un cap de setmana amb bastanta gent, i el matí el vaig començar ajudant a repassar què tenien les habitacions carregades al seus comptes, entre altres tasques rutinàries. - Estigues per aquí per si surt algun imprevist o algú ve a demanar alguna cosa que els dissabtes sempre hi ha moviment... – em diu la recepcionista -.   La rutina de tot matí de cap de setmana a les 7 i 20, res anormal, son de ressaca, res més. I casi ni me’n vaig adonar, que de cop vam tenir el primer check-in. Ja a aquella hora del matí? Un dissabte ? Però si les entrades són a partir de les 15h! -Què d’hora que anaven no? -No els has vist ? - En quin sentit ? -Coi! Que com anaven la parella que ha entrat! -Si ja els he vist... -Ja ja ja ja... jo diria que no anaven gaire fins! -Ostres...potser...ar...

Va ser un matí de molta feina, però a la tarda les coses es van calmar. Va ser com una anunciació, com si quelcom hagués de passar. I va passar. En un hotel mai saps qui t’entrarà per la porta, cal estar al cas però no jutjar. Els clients van i venen, alguns són més rarets que uns altres. És per això que tot recepcionista ha d’estar a l’aguait i prendre s’ho tot amb escepticisme. A mitja tarda, quan el vespre s’acostava i tot semblava més relaxat que el matí mogut, va entrar un home, un entre tants. Però és clar, se’t desperta aquella curiositat xafardera de... qui és, què vol? Normalment tothom té un propòsit, va a un lloc a fer quelcom, té un objectiu. Quan hom entra en un hotel, vol alguna cosa. Penseu-ho... un hotel, un bar, un spa...un lloc on amagar-se... Aquell home va entrar. Bon dia - vaig dir-   ! Però no em va dir res. Es va asseure al hall de davant de recepció. Vaig pensar que potser volia descansar una mica o bé utilitzar el wifi, una cosa que es porta m...