Sèrie hotel III: La Pallisa

 “I li vaig fotre un cop al cap amb la barra de ferro”

Però deixeu que us expliqui com va anar tot. Un dia no podíem més, feia dies, setmanes que en parlàvem. Al final, no se sap ben bé si fou per un sentit de justícia, per odi, o per que s’ho mereixia simplement, però va arribar un dia que pensem fermament que en el director cal fotre-li una bona pallissa, sí, tal com sona.

-Ostres, saps quina ultima n’ha fet?

-No cal ni que m'ho diguis! M'’ha sancionat amb 2 setmanes sense sou ni feina, per una minúcia!

-Ah si ? collons... no, no, jo em referia a que l’Ahmed s’ha auto lesionat, el molt cabró ja sabia que el noi patia assetjament laboral, i ell ho a permès!...no va fer res impedir-ho!

-Saps que passa...per què ho fa? És que volen tots els fixes fora! fora! No en volen ni un...!

 Després ens van proposar que les hores extres, que ens en devien moltes, no ens les paguessin... i per més inri, mai hi havia temps de tornar-les per dies de festa ! 

 -Ah ! i no saps que aquest any no tindrem lot de nadal?...diuen que és per estalviar.

 -Ja...són uns cabrons...uns fills de puta!

 Al final, eren tantes, que vam dir eh... mira! l’esperem al revolt, i li fotem una bona pallissa! Tot va començar com una brometa, un desig irrealitzable.

 Però, ostres! Què fort! -vaig pensar- No soc jo que estic boig ! ho deien les companyes de sala, les companyes que netegen habitacions, l’amic cambrer..., el de la nit i tot!...ostres..! Tots tenien ganes d’apallissar-lo ! En aquell moment ho vam veure clar, quan tots vam confessar-nos aquell desig que per molts havia de fer-se realitat. Ara bé, una cosa era el dir-ho, i l’altre fer-ho. 

 Un dia, li vaig preguntar a la Carme de pisos si ho deia en serio.

 -Clar que ho dic en serio, tu et penses que li diran res ?! Penses que realment queixar-nos servirà de res ? No.

-Però Carme... quan dius en serio....que vols dir?

-Doncs això, un dia a les 8 del matí quan passi per aquí...., vull dir allà al revolt aquell saps? Li parem una trampa... pam! el pillem i li fotem una pallissa, sense matar-lo eh... però li fotem ben fort.

-Ja... però...però bé això...vull dir... és un delicte... i greu...si algú se’n assabenta...estàs de conya...

-No estic de conya! I qui ho ha de saber? Si ho fem bé...

-Al final vaig dir: 

-Ens trobem un dia doncs, sols...els tres, en Ramon també voldrà – em tremolava la veu- ... i ho fem, no hauria de durar més de deu minuts, va posem-nos hi.

 -Jo penso que...mira... si posem uns diners entre tots, podem llogar uns romanesos o colombians que t’ho fan bé...una pallissa no deu valdre tant! No ? entre tots...podem fer una col·lecta – va dir la Carme en serio.-

 Jo estava flipant!

 -Mira Carme, jo penso que cal fer-ho nosaltres, sense deixar rastre... no tinc calers per pagar uns sicaris....i a més, la gràcia és que la fotem nosaltres la pallissa! (jo també semblava dir-ho en serio, o malgrat el titubeig, aquesta era la meva intenció)

 En el fons, per mi endins, pensava: és que la gràcia, és exercir la violència amb les nostres pròpies mans, és aquí on hi hauria el plaer alliberador. Això li vaig fer entendre a la Carme, que al final va estar d’acord de renunciar als sicaris i fer-ho nosaltres mateixos.

Jo començava a estar nerviós, començava a pensar que allò anava de debò (o tot cas, cada cop la bola es feia més grossa), i pensar que tot va començar amb el típic: “es mereixeria que li fotessim una pallissa”. No m’ho podia creure...faria una cosa dolenta, il·legal, fastigosa...Però l’odi podia més, tenia ganes de rebentar-li la cara a aquell desgraciat, humiliar-lo.... i no era pas l’únic!

Em va sorprendre que no tinguéssim cap objecció ètica, que fort no? Sabent que tenia dues filles i una dona..., però no, això no ens va privar de tenir-ho clar, si més no això dèiem. Tots nosaltres també teníem famílies, i al fill de puta li era igual, aquest no era un argument per fer-nos enrere. A més, sabíem tots, que molts companys de l’hotel, per no dir el 90 % de la plantilla, voldria fotre-li un bona pallissa...però fos pel que fos, nosaltres vam ser els que vam dir: a l’acció! O dit en altres paraules, no ens vam cagar (tot i que tots estàvem realment cagats) alhora d’actuar. Però us haig de dir, que tot són paraules fins que realment li fots la primera cossa! Us ho asseguro.

 Abans de la hora D, va haver-hi un dia que ens vam trobar per preparar-ho tot plegat. Preparació de tot el pla, de com ho faríem etc. Va ser en una trobada a casa la Carme. Però malgrat tot allò, crec que cap de nosaltres realment se’n feia a la idea què volia dir fotre una pallissa  a algú.

 -Ostres, però té dos filles eh...

-A veure, si tampoc el volem matar... només un sustet.

- I la dona?

-La dona?? Jajaja has vist com n’és de bruixa!

-Escolta, i...bé .... si ens pillen..?

-Si ens pillen ens caurà un bon puro...cal que  pensem què fer per que no ens pillin...no? coi es la feina que tenim avui, com fer-ho bé, ja ho vaig dir, no tenen perquè pillar-nos, cal que li clavem una bona pallissa i que no ens pillin! Ras i curt!

-Jo puc proporcionar passa muntanyes...també potser puc agafar el cotxe del meu pare que així...bé ...així no el coneixerà ell el cotxe, i res de parlar entre nosaltres eh...

-Res de parlar ?

-Sí, res de parlar entre nosaltres quan l’estiguem apallissant, que no ens reconegui la veu...

- I si...i si l’agafem, el fotem al cotxe i li fem fer coses,... així per putejar-lo?

-No no..., tampoc se que vols dir amb això de “li fem coses” ... no, millor fer-ho tot ràpid, una pallissa 10 minuts i avall, cal mi ni mi tzar riscos! I no fer coses rares, això no és una gimcana!

-Escolta però això de no parlar...jo.. a mi m’agradaria dir-li coses, insultar-lo...humiliar-lo, el que la ràbia em faci sortir...

-Molt bé d’acord, però... caldrà que fem veu postissa...com distorsionada. Entesos?

 I vam estar una bona estona fent veus greus i agudes a intervals, per ocultar la nostra veu real i poder insultar-lo sense que ens reconegués mentre l’apallissàvem, vam practicar una bona estona.  

 Però sabeu que va crear més debat? El que diran si ho saben. És clar que gran part de la reunió la vam destinar a que no ens reconegués ni veies ningú i minimitzar riscos d’anar a la presó. Però també vam debatre sobre el què podien dir els nostres familiars si ho descobrien. Nosaltres érem considerats gent normal i bones persones, i estàvem preparant de debò una pallissa a una persona, sí, a un fill de puta, però clar, una persona en el fons. Quan hi pensava, no  m’acabava de fer -me a la idea, i van ser molts els moments que casi ho deixo córrer.

Però dit i fet, el dia va arribar, i tot ho vam mirar de dur a la pràctica com ho vam parlar durant 4 hores aquell vespre. El dia abans, vaig concretar a quina hora més o menys el director aniria a l'hotel l'endemà.  Serien les 8:15 aproximadament que el director arribaria a l'hotel. Això feia pensar que el revolt de la carretera comarcal que portava a l'hotel on el volíem aturar, estaria a aquelles hores molt poc transitat.. Serien les 7:50 més o menys quan poguéssim parar el seu cotxe.  Perfecte, teníem dia, hora i lloc. Però calia acabar de concretar el com segons el que havíem parlat en aquella trobada a ca la Carme. Allà s’havia dit el següent:

 -Mireu, quan passi per allà, cal aturar-lo...aturar el seu cotxe primer, clar.

-Sí, potser el millor és que creuis el teu cotxe allà al mig... vull dir el del teu pare... fes veure que tens una averia, i que baixi....

- Llavors algú de nosaltres dos, ja encaputxats amb un ganivet, entra amb ell dins el cotxe quan estigui ja per baixar a ajudar-te... perquè clar, representa que estaràs avariat...i llavors, el conduïm fins més endins el bosc amb el cotxe seu mateix, i parem en aquell tros que dèiem abans....vale?

-Esperem que no passi ningú més en aquell moment...

-Sigui com sigui, és un poca merda... jo crec que serà fàcil obligar-lo a conduir endins al bosc en quan l’amenacem...

- Jo penso que en comptes d’un ganivet, portaré l’escopeta de caçar del meu home, i crec que en Ramon hauria d’entrar amb mi dins el cotxe del director, i tu, ens segueixes després amb el cotxe del teu pare per darrera.

-D’acord ... tens raó, així assegurem que no intenti cap maniobra d’escapament. Llavors allà, a aquella zona del bosc el fem sortir i comencem a estovar-lo.

-Ah.... i una altre cosa, portem roba neutre...

-Sí, i vosaltres un ganivet o algu així cada un, jo com he dit, l’escopeta.

-Llavors...per apallissar-lo, què portem? vull dir per fotre-li les hòsties ?Entenc que el ganivet i l’escopeta seran per amenaçar-lo...?

-Exacte, seria bo que portéssim cada un de nosaltres una barra de ferro,o un bat de beisbol...ok? si no en teniu, compreu-lo... aconseguiu-lo...

El dia va arribar, tots vam quedar a les 7:15 al revolt acordat. La Carme i en Ramon van amagar els seus cotxes a dins el bosc, i el meu el vaig deixar a punt per quan el veiéssim venir de lluny, posar-lo al mig i forçar que parés. La idea era que un cop parés, poguéssim distreure’l i sense que em veiés, en aquell moment seu de dubte, ja mig sortint del cotxe com per venir-me a ajudar, la Carme i en Ramon el poguessin assaltar, entrar dins el seu cotxe i obligar-lo a conduir camí endins. Si això no passava, jo creuaria del tot el cotxe al mig la carretera i forcaríem com poguéssim, a que baixes del cotxe, però esperàvem no arribar a aquest extrem, que només ens portaria problemes.

 -       -Estic molt nerviós (jo tremolava)

-        -Sí... sí ... jo també

-        -Si...i jo.

Però no ens podíem fer enrere, a les 7:52, el cotxe del director es dirigia cap al revolt, després de pasar un altre vehicle que va reduir la marxa en aquell punt, però per sort no va parar i va passar de llarg. Diria que un cop vam veure venir el cotxe del director, vam com desconnectar de la realitat i iniciar per dir-ho d’alguna manera, la operació.

Vaig posar ràpidament el cotxe del meu pare en marxa, vaig tirar una mica enrere per endreçar-lo i posar-lo casi al mig de la carretera, com si estigues avariat. El director va haver de frenar abans de no xocar amb la part del darrera del Jeep Cherokee. Jo, des del cotxe, amb la finestra oberta i un cop ell havia parat i baixat la finestra, tremolós i amb el passamuntanyes a punt per si de cas, vaig cridar sense que em veies: “Josep! Em pots ajudar? No se’m engega el cotxe”! Merda vaig pensar, he fet la meva veu normal. Ell com un babau, i suposo que amb tota la tranquil·litat de no esperar-se mai que la seva plàcida vida es veuria aviat estroncada, va obrir del cotxe per baixar.

 La Carme i en Ramon van ser ràpids, i encaputxats, el van forçar a tornar al seu cotxe entrant ells a dins amb ell. Jo vaig veure amb horror que venia un altre cotxe, encara teníem temps però no gaire.

Vaig veure per sort, que el director conduïa ja camí endins, jo m’hi vaig posar darrera, el cotxe que venia va passar i devia veure el cotxe del meu pare per la part posterior, però en aquell moment estava com pres de nervis, no era jo, estava molt concentrat, i no vaig pensar en allò.

Quan al cap de 15 minuts de conduir vam parar al lloc més o menys decidit per la pallissa, en Ramon i la Carme ja havien començat. Vaig sortir encaputxat del cotxe, i vaig entrar a la part de darrera del cotxe del director on hi havia en Ramon. La Carme estava al seient del copilot i el Director al seient del conductor.

El director estava paralitzat, feia pudor a merda i pixum i plorava, la por el paralitzava i li regalimava sang per la galta, avall cap el coll. La Carme ja li havia fotut algunes bufetades, estirades de cabell i un tall amb ganivet a la galta, el motiu del qual desconec (potser imitava en Dexter, el d’aquella sèrie). Vam mirar de no parlar gaire, però jo amb veu baixeta i fent com la veu distorsionada vaig dir:

 -       - Treiem-lo a fora, així el podrem apallissar millor.

-      -  I si ve algú ? – va dir la Carme-

-       - Doncs...mira... l’anem pegant per torns, i un sempre vigila,... si ve algú el fotem ràpid al maleter i pirem, si no s’acosten, ens amaguem tots a dins i en seguit continuem, quan veiem que el perill ha passat.

 -        Si us plau... que voleu ?!... diners...dddd diners... el cotxe si su plau, tinc una filla, dues... una dona si us plau...El director plorava a trompicons suplicant per la seva vida.

 -        Vaja, vaja, fill de la gran puta – vaig dir fent la veu com distorsionada un altre cop- ara plores eh... va! surt del cotxe i potser salves la vida- vaig dir amb veu nerviosa però encara distorsionada. Però no va sortir.

El vam treure a la força i el vam tirar a terra, no tenia clar si el director sabia qui era, llavor sí que va començar l’acció, primer la Carme i Jo, però ens ho vam anar tornant. En Ramon duia un bat de beisbol i un ganivet, jo una barra de ferro i un ganivet, i la Carme una escopeta, un ganivet i un bat de beisbol.

El cor m’anava a cent, vaig començar a fotre-li patades per tot el cos, costelles, abdomen, els collons, evitant el cap primer, ho volia deixar pel final. La Carme li va fotre una puntada al cap, però com era petita i tenia poca força, vaig deduir que no va fer-li cap dany irreparable, és la sensació que vaig tenir pel sorollet del cop. En un moment, vam entrar com amb èxtasi i en Ramon es va oblidar de la seva missió de vigilar, i va unir-se a fotre li patades i cops amb el bat per tot arreu: pam i pam i pam! Una patada al cap va fer un soroll que mai havia sentit abans, jo no volia ser menys, i vaig fotre-li unes quantes patades al cap amb les xiruques que m’havia calçat expressament, la sang començava a rajar de debò.

En Josep cada cop feia mes mala fila, les seves ulleres estaven ja a uns quants metres d’ell trencades, el director s’havia posat en posició fetal, el vestit que duia el tenia ja mig brut i la corbata ja ni se li veia, tenia el cap amb cada cop amb més sang, tot vermell i com grumollós. Havia passat del tremolor total, a estar totalment quiet, feia la pinta que ell feia estona que sabia que moriria, tot i que en principi, aquella no era la nostre intenció.

Al final, la Carme li va fotre un cop al cap amb el bat de beisbol, aquí va ser quan vaig ser conscient que en Josep estava patint de veritat, la sang va saltar un parell de metres del seu cap i va tacar un arbre proper, el bat va quedar tacat de sang i la mateixa Carme va rebre alguna esquitxada. Jo, i tots crec, vam entrar en una fase d’atracció màgica per la violència, tots volíem donar-li al cap, a les costelles, cops i cops, repetidament cops per tot el cos... on fos que li fes més mal. Jo finalment, ja quan ho vaig donar per fet, vaig fotre li un bon cop final al cap amb la barra de ferro. No em vaig tacar amb la sang perquè ja havia vist què li havia passat a la Carme, però al terra, cada cop i havia més i més sang. La cara i el crani estaven ja deformats. Vaig parar de cop, era conscient que l’havíem matat i vaig començar a tremolar i plorar sense poder-ho evitar. Però faltava en Ramon, pam! En Ramon li va fotre un últim cop molt fort a les costelles amb el bat de beisbol i es va sentir com un soroll ofegat d’en Josep. Vam parar finalment, ara sí, tots. Com podia ser que durant 10 minuts de pallissa haguéssim sigut uns altres ? Com havíem sigut capaços de fer allò?

 El judici (4 anys després)

 --       -Reconeix vostè aquest home?

-        - Sí, -vaig dir jo sense dubtar.-

En Josep, estava en una cadira de rodes, molt malmès, i casi sense mobilitat. Nose si per sort o per desgràcia seva, però continuava viu, li havia anat de molt poc.

 Jo em passava les nits de presó provisional rellegint Robespierre “I què volieu ?Què no féssim res?!! Em condemnen per matar els que ens maten? Contribuïm a alliberar la humanitat, i sense davantals ensangonats, la justícia no arribarà” ! Tot i que sabia que havia fet quelcom horrorós, volia justificar-ho, i és que aquella pallissa per horripilant que hagués sigut, per mi tenia un sentit, un sentit com de justícia de dir: tu cabró, ens vas putejar durant anys, sí, però vas rebre el teu merescut. Tenia clar que el que havíem fet no era ni ètic, ni legal, ni res, però en el fons, pensava que una mica de raó teníem. Sabia que sense uns fets anteriors del director, aquella violència desenfrenada que va patir, no l’hagués patit. I jo, quan tancava els ulls per intentar dormir en aquella cela pudent, m'imaginava aquelles escenes de joia revolucionaria durant l'època de Robespierre, i allò em tranquil·litzava.

 Crec que només va caldre una pregunta més:

 -Va vostè organitzar i participar en la pallissa que va deixar aquest home en aquest estat?

-Sí, sí, ho vaig fer, i amb molt de gust. Això del gust no era del tot cert, vull dir, sentia que ens havíem passat de la ratlla, però com bé va dir Robespierre en un altre escrit: “no s’ha de reconèixer mai davant els opressors la teva debilitat ni dubte.”