Sèrie hotel I: El Sr. del Pèndul

Va ser un matí de molta feina, però a la tarda les coses es van calmar. Va ser com una anunciació, com si quelcom hagués de passar. I va passar.

En un hotel mai saps qui t’entrarà per la porta, cal estar al cas però no jutjar. Els clients van i venen, alguns són més rarets que uns altres.

És per això que tot recepcionista ha d’estar a l’aguait i prendre s’ho tot amb escepticisme. A mitja tarda, quan el vespre s’acostava i tot semblava més relaxat que el matí mogut, va entrar un home, un entre tants. Però és clar, se’t desperta aquella curiositat xafardera de... qui és, què vol?

Normalment tothom té un propòsit, va a un lloc a fer quelcom, té un objectiu. Quan hom entra en un hotel, vol alguna cosa. Penseu-ho... un hotel, un bar, un spa...un lloc on amagar-se...

Aquell home va entrar.

Bon dia -vaig dir-  !

Però no em va dir res. Es va asseure al hall de davant de recepció. Vaig pensar que potser volia descansar una mica o bé utilitzar el wifi, una cosa que es porta molt... gorrejar els wifis dels altres. Però no, no era d’aquells.

L’home semblava enigmàtic. Allà assentat es va posar a no fer res. Vaig pensar, potser es pot venir a un hotel a no fer res. Enseguida vaig pensar que si el veiés la directora, em diria «que hace este aquí...quien es?» Això em preguntava jo.

Jo sincerament no sabia qui era, ni tampoc que feia, però vaja, tampoc tenia cap element per dir-li res. Sempre dic el mateix, no jutgis, tants anys de recepcionista... ja saps que hi ha gent per tot.

Em vaig posar a fer tasques rutinàries assegut a l'ordinador... i de tant en tant aixecava un ull per veure que feia aquell bon home.

Me’l vaig tornar a mirar, i va ser llavors quan em vaig fixar millor com era: alt, prim amb una perilla i ulleres!

Vaig estar dubtant si li havia de dir quelcom...per què de fet no m’havia dit ni «hola». I va ser quan vaig pensar allò, que de cop es va aixecar. Vaig confirmar que era ben alt.

Vaig adonar-me d'una altra cosa, portava una túnica llarga i ben acolorida! Com pot ser que no ho hagués vist només entrar!? També portava una maleta de pell un xic vella, arrossinada. I sobretot, hi havia una cosa que em va cridar molt l’atenció, un pèndul! Sí, un pèndul de mà!

 -Bon dia – va dir l’home de cop acostant-se al taulell, tot educat i amb una veu greu – I tot seguit em va donar la mà de forma ben polida i elegant.

No esperava que em m'oferís encaixar la mà. Els clients no acostumen a donar la mà, és curiós...cap recepcionista espera aquest gest que alguns homes i dones fan - el de donar la mà-. Els clients van i venen, els somrius.... ni que sigui un gest postís, els hi dius bon dia, els preguntes com ha anat, encara que t’importi poc etc.

Però aquell home era una raresa. Segons com es miri complia una norma social formal, que ja molt pocs practiquen, que és donar la mà en senyal de respecte, confiança, salutació. La va donar ben forta i em va sorprendre.

 -Em dic Agustí, i tu qui ets? Com et dius?

 L’Agustí no em deixava de sorprendre, no era un hoste normal. El client normalment no es presenta amb tant protocol i de forma tant especial, li agafes el DNI, el somrius, li expliques quatre coses, i li dius on té l’habitació, i avall. 

 De fet l’Agustí no tenia reserva.

 -Miri – em va dir molt educat – necessitaria una habitació per aquesta nit.

Va ser en aquell moment, només en aquell moment, que vaig pensar “ah, mira a vingut a l’hotel a allotjar-se” . vaig procedir doncs a fer-li l'entrada sense reserva, el DNI i una targeta de crèdit van ser requerides. L’Agustí me les va donar sense problemes.

Un cop que l'Agustí va entrar a l’habitació, vaig explicar-li  a la Montse de reserves l'estranya entrada d'aquell hoste, ella em va dir: “hay que ver cómo esta el patio!”

 El torn de nit va agafar el relleu, l’endemà el company em va explicar amb ets i uts com havia sigut la nit amb l'Agustí per allà. 

 “l’Agustí va sortir de l’habitació i va baixar al hall de recepció cap a les 1:30 de la matinada. Allà em va començar a donar conversa."

 -Tu que hi fas aquí? Aquest hotel quan es va construir? Penso que la llum aquesta de recepció no té una bona relació amb la taula ni la catifa... no creus?”

  -Que de cop es va posar a mesurar amb un pèndul?- li vaig preguntar –

 El de la nit, no sabia si es referia a ell o parlava sol, el que si sabia és que hi havia un home amb un pèndul i una túnica mesurant amunt i avall els objectes de la recepció.

 -Sí... amb un pèndul metàl·lic i molt decorat que portava... feia mesures frenètiques de tot el que hi havia al hall de  recepció...de cop va venir a recepció tot espitat, com per no perdre la concentració, i em va demanar un full en blanc, llavors es va seure a la taula davant de recepció, i va començar a escriure coses que no vaig poder identificar. Al final ja no li feia cas, però ell anava fent. 

 L’endemà a les 12h del migdia, amb cara de ressaca i ulls vermells molt cansats, es va presentar a  recepció. Ningú l’havia vist esmorzar o baixar abans.

 El personal de l’hotel començava a no tenir-les totes, clar, els rumors corrien. I més quan la cap de reserves i també la gent d‘administració van saber tots aquells comportaments nocturns.

L’Agustí continuava vestit igual, amb la túnica, els cap despentinat i aquella perilla de geni. Tothom n’anava ple, “el boig aquell”, “ el person d’ahir”....Però es va anar fent un més de la família, era molt amable amb tothom, a recepció hi venia sovint, parlava amb nosaltres, ens demanava coses rares, i més i més fulls de paper que havien de ser de blanc immaculat.

Però la cap de recepció al final, li va dir que havia de pagar cada dia l’estada, que sinó l’haurien de fer fora.

 “No i ara... i tant ...jo ho pagaré tot, l’últim que voldria és causar problemes, ho poden cobrar tot de la meva targeta...”

 Però la targeta no va passar, un cop rere l'altre. 

 Jo pensava: Què fer? El fem fora? Esperem un dia? Tant distrets que estem!

 Pel matí del dia següent, les companyes de recepció es van queixar que era molt pesat, i li van dir que les deixes tranquil·les que havien de fer feina...el de la nit li va dir el mateix, les coses es torçaven.

 Ja el següent dia, li van dir que havia d'abandonar l’hotel, havien passat la targeta ja molts cops, i res, això o trucarien els Mossos.

 -Sí, hem trucat als Mossos.

 -Com??? Els Mossos....??! no, no, no!! De cap de les maneres, no! Puta policia! No, no, no, no, no em fareu fora!

De cop a recepció va haver-hi cert pànic, aquell home que fins el moment era només raret, i s’havia comportat bé, i fins hi tot era graciós, s’estava posant nerviós, molt nerviós. 

 Els Mossos ens van demanar abans de venir els noms complets de l'Agustí i el nº de DNI. Al cap d'uns 30 minuts van trucar i ens van dir:

 -“Per més seguretat enviem una a patrulla de paisà”

 -Escoltin, està bastant alterat....

 -“Bé, vindrem amb suport del SEM”

 Què passava? Tot sabia torçat de cop.

 L’Agustí voltava per tot el hall de recepció, cada cop més espitat...

 De cop dos persones, dos homes, van entrar a recepció, i es van dirigir a l’Agustí i li van dir: escolta Agustí, vols jugar a futbol?

 -Futbol? Ah sí..sí... així passaré el mal tràngol...

Els dos agents dels Mossos es van posar a jugar a futbol al pàrquing  exterior de l’hotel per distreure’l, i de cop pam! Una persona del SEM li va donar un tranquil·litzant. Tot va anar molt ràpid. Es van endur l’Agustí i ens va saber greu, tot i que no ens pagués ni una nit ni res de la seva estança.

Els Mossos ens van dir que l’Agustí sabia escapat d’un manicomi, i que no era perillós, i que constava com a desaparegut, ja que els seus familiars el buscaven. Dos dies després els familiars van venir, ho van pagar tot i ens van demanar disculpes.

Potser si tots fóssim bojos, ens ho passaríem millor, aquells dies van ser divertits.