La nostra història
“(...) la multitud va entrar en tromba al palau reial. Estava fora de si presa d’odi cap al rei i els seus sequaços, que havien monopolitzat durant anys el foc (...) (Memòries de Xandri Filus – pàgina 890).
Històries (I) (Actualitat)
Grans i petits s’anaven reunint a la platja vora un foc que espetegava cada cop més fort, i era cada cop més intents i brillant. Entrada l’estrellada i calmada nit, vaig proposar explicar una historia als del meu voltant. Era el que fèiem els més vells. Durant anys, havia recopilat les memòries d’alguns dels meus ancestres. Ara que havia reconstruït aquell material de molts segles tot prenia sentit, calia explicar-ho perquè la història no s’oblidés. Vaig començar per l’inici:
Pacte (II) (100.000 anys abans)(De les memòries de Piuls, Hurdok, i Matisa)
El Llibre del Foc en el seu inici deia així: “nosaltres, els pobles de la terra que durant 400.000 anys hem acumulat el coneixement per controlar el foc, afirmem que el foc, és un bé comú de la humanitat, que no es pot alterar fent-ne un superior a un altre(...).
- Germans i germanes, ens hem reunit aquí avui per segellar un acord, el Pacte del Foc que recopilem en aquest llibre –murmuris en augment mentre mostrava el llibre-. Durant 400.000 anys, tota la humanitat ha anat aprenent a controlar la flama. Tots els que ens precedeixen, sense distinció, han fet possible el control del foc. I què significa això? Tot. El foc ens ha permès escalfar-nos, coure els aliments i protegir-nos de bèsties diverses, des de dracs a lleons, fet que ens ha portat a viure més anys... -més murmuris-. Però el foc, germans... ha permès també llargues hores de debat, i això, ha permès el nostre progrés– fantàstic! van cridar milers entusiasmats-.
I tots els representants dels pobles de la terra van segellar aquell pacte amb un brindis final i un massiu: “hurra!”. La humanitat va viure milers d’anys de progrés, bonança i pau.
Traïció (III) (Regne de Savage, milers d’anys després del pacte, a l’època del mig) (De les memòries de Xandri Filus)
-Així, digues-me druida, ho has aconseguit? – va preguntar el rei per últim cop-
A Sagàs se’l va arrossegar cap a la tarima que feia crec a cada pas. Els dos guàrdies van obligar-lo a acotar el cap sobre la taula – corrupte! es va sentir d’alguns des del públic- però va ser ràpid: “Txac!”, va fer la destral. Tothom va quedar estupefacte. Aquella execució havia sigut estranya, la gent allà present no va expressar gaire exaltació, sorprenentment. Que Sagàs fos executat a cara descoberta, i que aquest fos el seu últim desig, havia revelat dues coses: que l’executat era un druida, però el més preocupant per a molts, que Sagàs molt possiblement era innocent de l’acusació de corrupció per la qual se l’havia decapitat.
Al bosc profund unes setmanes més tard, la druida Xen va intervenir primera:
-Amics, des de fa 50 anys els nostres són executats, el rei manipula el consell del poble amb falses acusacions de corrupció....- és així! van cridar molts-. Tots sabem que certes operacions químiques, tenen el poder de manipular el foc i fer-lo més poderós. Per això ha mort Sagàs falsament acusat! Tot per negar-se a col·laborar! - Covards! Assassins! Cridava la multitud-. Tots sabem què significaria la obtenció d’un foc superior. - destrucció! va cridar la majoria-.
-Sí...- va prendre la paraula un dels més vells-. Sí... la destrucció mútua...destrucció mútua de la humanitat! - es va fer un silenci sepulcral al bosc-. Si el rei aconsegueix que un druida col·labori i neixi el foc suprem, això no només suposaria un poder superior del nostre regne sobre els altres pobles del món, sinó el sorgiment en la nostra societat, d’una cosa que els més vells, referint-se al món de les bèsties, havien anomenat “desigualtat”. Quelcom monstruós que ni el rei ni el poble saben que és.- Molts van fer cara de no entendre-ho-. Ras i curt! Veuríem la destrucció de la nostra societat, el poder d’uns sobre els altres. Us imagineu una societat on uns tenen un foc molt més poderós que uns altres?!- Terrorífic ! es va sentir de molts-. Enteneu la importància de no cedir? – Cal fer-hi alguna cosa! Va cridar la majoria sense deixar acabar el druida que parlava.
Però desgraciadament, la cobdícia va ser el motiu pel qual finalment, 10 anys després d’aquest conclave, el druida Sucumbus cedís. Aviat el rei, que fins aquell moment havia estat una figura simbòlica, va obtenir el poder absolut. Un cop el seu poble va acabar extenuat, el monarca va començar a conquerir altres pobles de la terra.
Desesperació (IV) (A la mateixa època del mig uns anys més tard, en un altre continent) (De les memòries de Sandra Holit)
- Caveu més profund! I els d’allà...porteu més aigua! Cal que blindem aquesta entrada! –però els esforços eren inútils- Quan me’n vaig adonar, dos companys s’estaven cremant vius, les flames els havien atrapat i cridaven esfereïdorament. Retireu-vos a les coves! - vaig ordenar.
El que vèiem cada dia des l’ampit de les coves era esfereïdor. Les flames que ens envoltaven eren cada dia més vermelles, violentes, ferotges i altes. Més enllà de les flames, l’entorn era d’un vermell grisós desfigurat pel fum, i tot feia pudor putrefacte de terra i carn cremada. Poble rere poble, el nostre continent havia sucumbit a un foc mai vist. En alguns pocs moments entre els estira i arronsa amb l’enemic, teníem temps per escoltar els pocs savis que quedaven en algun racó de les coves.
- De qui és culpa tota aquesta destrucció?- va dir Yuio a tall de reflexió-. Ens van fer fora dels pobles i ens ho van prendre tot, i finalment, van cremar el que quedava. Vam haver de fugir a les coves... aquestes maleïdes flames...alguna cosa s’ha trencat en l’equilibri de la humanitat. Aquest foc és cada cop més poderós, i en canvi el nostre és cada dia més dèbil. Mentre el foc era esperança i llum pels nostres avantpassats, ara és foscor i horror.
- Cal contraatacar de nou ! -Vam interrompre el vell Yuio-.
A l’exterior hi havia uns 70 graus, i a dins les coves uns 45. La única manera d’aturar les flames enemigues eren fent murs de terra i fent trinxeres que omplíem de la cada cop més escassa aigua del subsol, era el nostre pa de cada dia. Més tard, quan vam poder trobar-nos de nou i mentre ens alimentàvem amb alguns cucs del terra, Yuio va tornar a prendre la paraula.
- Som els últims del nostre continent, morirem aviat si no trobem una solució per aturar aquestes flames.- El silenci era absolut al voltant de la feble flama de la cova-. El seu foc ens destrueix físicament, sí, però el nostre porta a la destrucció social!
- Què vol dir “destrucció social”? – va preguntar un xiquet espantat.-
- Doncs que cada dia hi ha més desunió i conflicte entre nosaltres – va dir Yuio convincent- el foc que ens permet veure’ns les cares, és cada cop més feble, i això vol dir menys temps per poder estar junts i debatre! El foc fa milers d’anys era font de progrés i unitat, tots els pobles de la terra tenien el mateix poder d’ignició! He sentit a dir: “és el dimoni que ens castiga!” -Molts van assentir-. No! Són homes! Però el problema no és només la força superior de les seves flames, sinó que cada dia que passa, perdem coneixement sobre com fer foc nosaltres. - Yuio va fer una pausa llarga enmig d’un gran silenci-. Dit d’una altra manera, no sé si ens mataran abans les seves flames o les nostres.
- I com ens ho farem per seguir vius? – va dir una dona escardalenca i espantada-.
- Anys enrere, els meus pares em van explicar que només un druida pot alterar el foc i fer-ne un de més poderós. Per desgràcia, ja no queden druides entre nosaltres per contraatacar. Germans, malauradament, ho tenim complicat.
Alliberament (V) (Uns anys més tard a la mateixa època del mig, al regne de Savage) (De les memòries un altre cop, de Xandri Filus)
La multitud va entrar en tromba al palau, estava fora de si, presa de l’odi cap al rei i els seus sequaços que havien monopolitzat durant anys el foc. Forjia, una de les més carismàtiques, va posar ordre, no hi havia temps a perdre.
Però deixeu que us expliqui com va anar tot fins a aquests fets. Amb el foc suprem, el foc comú ja no valia per gaire. Aviat, tenir el foc suprem (o sagrat com el va anomenar el rei), va voler dir que uns tenien més poder que uns altres. El foc suprem va convertir els ciutadans en súbdits, ja que el rei, gràcies al poder d’aquelles flames, va deixar de ser una figura simbòlica per tenir el poder absolut. La democràcia va perdre utilitat, ja que el foc suprem garantia al rei, a través de soldats, buròcrates i druides, mà de ferro per prendre decisions sense necessitar del consens ni del vot del poble. Aviat, la majoria de la població va notar en cos i ànima un fenomen desconegut, la “desigualtat”. La divisió entre els que controlaven i gaudien del foc suprem i els que no, va produir fenòmens mai vistos. Una minoria va començar a escalfar-se millor, a menjar millor, a il·luminar-se millor, i així, una llarga llista. Amb els anys, les diferències entre la minoria i la majoria van créixer fins a límits insospitats. La minoria cada cop vivia més i millor, i podia dominar més eficientment el poble ras. Era un cercle viciós, com més poder tenia la minoria, més coneixement i riquesa extreia. Per contra, la pobresa material, psíquica i espiritual de la majoria creixia, creixent també la pèrdua de coneixement sobre el foc. Però el rei i la resta de beneficiaris del seu estat, havien oblidat enmig de tanta abundància, el coneixement sobre les lleis que governaven les relacions entre els humans.
La guspira no la va provocar el fet que la majoria hagués perdut riquesa i coneixement, sinó el fet de patir l’opressió en les seves pròpies carns i ments. El rei havia oblidat doncs, embriagat de poder i luxe, que els homes no són bèsties, i que a un cert punt d’opressió es rebel·len. Els disturbis havien sorgit de forma més o menys espontània. Les primeres revoltes van ser durament reprimides. El rei va ordenar ràpidament executar els druides que no li eren aliats perquè sabia que aquests tenien el poder d’alterar el foc. Sigui com sigui, els soldats, armats amb torxes de flames supremes, anaven casa per casa buscant revoltosos en general.
- Tothom fora! Amb les mans alçades i de cara la paret, ràpid! - Va manar un soldat cepat.- Nens, grans i vells, van sortir esporuguits i amb pijama. Ara provareu la flama suprema, escòria! – va dir el soldat prenent foc a un dels nens-.
Però amb els anys, el poble va anar aprenent a millorar la seva lluita contra les tropes del rei i la revolució va prendre forma. Finalment, després de molts intents, es va trobar un camí cap a l’alliberament. I aquí torna l’acció on l’havíem deixat:
- Oblideu les torxes, el seu foc es mes poderós, anem al cos a cos! Vinga ràpid!
Va ser així com finalment, representants de les classes populars d’arreu del regne, van assaltar el palau i algunes de les estacions de la guàrdia reial del centre de la capital.
- Traïdors! Fills de puta! Ara pagareu la traïció al poble! -Es van viure escenes molt violentes a dins el palau-.
Aviat, la cambra del Foc Sagrat va ser assaltada per una multitud que, organitzada, va poder rodejar els druides que guardaven l’element més poderós de tota la humanitat: el foc suprem. El rei i els seus assessors més directes també van quedar atrapats pels revoltosos. A fora, als carrers de la capital, hi regnava el caos. El Comitè de Salvació -com s’anomenaven els revoltats- van prioritzar el control del Palau per sobre de tot, i això va provocar que fins que no es va ordenar a les tropes del rei obeir al Comitè, els soldats i guardes amb torxes de foc suprem castigaven carrer per carrer els vilatans. Finalment, els druides que vigilaven el foc suprem, rodejats, van cedir i van destruir el peveter del foc, i tot seguit, es van suïcidar. De cop, les torxes de tots els soldats del regne van afeblir-se, i això va canviar les tornes. El Comitè de Salvació, amb el mateix poder d’ignició que la minoria governant fins el moment, es va imposar ràpidament. El rei i tots els seus fills van ser executats amb gran deliri popular, però la repressió es va aturar ràpidament i les tasques es van concentrar en reconstruir anys de destrucció. El Comitè de Salvació va proclamar la república. Les primeres ordres deien així: “(1) s’aturen tots els atacs contra la població.(2) S’aturen tots els atacs contra la resta de pobles de la humanitat. (3) La flama comuna és inalterable.”
Celebració (VI – FI) (Milers d’anys després de l’època del mig, l’actualitat)
Era ben entrada la matinada, i el foc era més viu que mai en aquell racó de la platja, els cassons de te i altres beuratges bullien animats. Grans i petits havien alimentat les flames amb llenya i herbes aromàtiques que embriagaven de dolçor tot l’aire. Altres focs espetegaven alegres, donant caliu, conversa, debat i reflexió al llarg de tota la costa. Vaig continuar alguna estona més, mentre els més joves ja s’havien cansat i es remullaven alegres al mar.
Aquesta història que us he explicat, evidencia que aquesta situació d’igualtat, justícia i l’alegria que impera entre nosaltres, i entre els pobles de la terra avui, va passar per moments molt difícils. No descarteu mai el perill del ressorgiment un altre cop, d’un foc suprem. Valoreu i defenseu sempre el foc comú, el foc que tothom sap fer, no doneu per fet res. En aquesta nit, tota la humanitat celebrem un any més, el nou pacte del foc firmat en el solstici d’estiu d’ara fa diverses eres, siguem dignes del seu compliment. Aquí va acabar la meva història. En Jok, em va servir una cervesa calenta de romaní i merguida perquè callés, i tots vam celebrar encara durant hores, aquella nit màgica
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada