Binocles d’una nit d’estiu

 - Cinc euros i són teus -i així va ser-.

Eren pesats i antics, però molt ben conservats. Tenia interès per veure què havia comprat. Després d’una hora remenant per la xarxa, vaig veure que eren una edició limitada, fabricats el 1890! Però a més, vaig veure en webs de col·leccionistes  que anaven molt buscats i en demanaven un mínim de vint i cinc mil euros! Collons! I per què em van costar 5 euros? Potser eren una rèplica falsa? Vaig començar a donar-hi voltes. No entenia que aquells binocles em costessin tant barats vistes les circumstàncies i tenint en compte que la parada on els vaig comprar tenia reputació de tenir objectes antics autèntics. És que la persona que gestionava aquell establiment d’antiguitats desconeixia que aquell aparell era quelcom bastant especial? De debò que li podia haver passat per alt? Volia fer més comprovacions. Vaig començar a llegir en aquests fòrums d’Internet sobre les característiques dels binocles, i anava comprovant pas a pas si eren com els que jo tenia, i sí! Tot semblava evidenciar que eren originals. En tots els fòrums, el preu que els col·leccionistes en demanaven era justificat per la qualitat de visió que tenien i perquè n’existien pocs. Per Internet vaig veure que alguns dels col·leccionistes que buscaven com bojos aquell model afirmaven que, de fet, només n’existia un al món! Buf! Les preguntes continuaven bullint-me. Com els van aconseguir els de la casa d’antiguitats? Potser els van obtenir d’alguna família que se’ls va treure de sobre sense saber el seu valor real? I en aquella suposada família, algú els hi va dur? Va ser un regal? Quin valor sentimental tenia per les persones que els van fer servir? Els van fer servir gaire? N’estaven contents? Eren robats ?

No els vaig poder provar fins diumenge. Després d’esmorzar vaig agafar el cotxe i vaig endinsar-me al Montseny, cap a la casa dels meus pares, allà tindria bones vistes de la Plana, del poble, dels masos, dels camps, del cel. Després de saludar ràpidament als pares, em vaig instal·lar a la terrassa amb gorra i amb un got de llimonada ben fresc. Vaig posar els binocles nous que l’any anterior m’havien regalat els meus pares i els vells recent adquirits, sobre la taula. Els nous, els que tenia de feia un any, eren bons i anaven bé. Enfocaven lluny i enfocaven de forma nítida. Vaig estar mirant una bona estona les masies de la vall, els prats, uns núvols, uns ànecs salvatges que creuaven, i un avió de Norwegian. Llavors vaig canviar als binocles del 1890, i vaig fer les mateixes proves. I vaig començar a al·lucinar. La nitidesa de la imatge era molt potent. Ho vaig tornar a provar, ara els nous, ara els del 1890, no tenien comparació.  Era molt bèstia, els vells eren molt bèsties! Ho vaig tornar a provar, em vaig fixar amb un avió d’Easyjet, i no m’ho creia! Veia les cares nítides de les persones dins de l’avió. Podia veure si reien, si dormien, si llegien, si parlaven amb els del costat. No! Vaig deixar-los sobre la taula de cop, allò no era possible. Havia sentit a un dels passatgers parlar?  Vaig mirant al voltant, a la terrassa no hi havia ningú, vaig tornar a mirar, i vaig veure de nou amb nitidesa les persones que anaven a l’avió. Era allò normal? Realment no, racionalment no. A l’observar unes orenetes de lluny, vaig veure en una el cuc que portava al bec i com es movia!  No era possible. Vaig fer una pausa, aquells prismàtics m’estaven com xuclant, em sentia molt esgotat, volia dormir, però alhora tenia necessitat de tornar-hi. Vaig fer un mos, la nit d’estiu plàcida i càlida havia caigut, i amb ella una lluna brillant, quasi plena. Vaig preparar-me un tequila sunrise. Vaig provar primer amb els prismàtics nous, la lluna es veia bé, bastant nítida, els cràters...vaig canviar als antics, i buf, no podia ser! La qualitat, la nitidesa, eren molts cops superiors als prismàtics moderns. De cop, vaig adonar-me que era al terra amb el tequila sunrise per sobre meu, havia caigut de la cadira, potser m’havia marejat. Ho havia de tornar a provar, era possible aquella nitidesa? Aquella potència?

Era l’endemà al matí, i tenia molt mal de cap. No sabia on era, estava encara a casa els meus pares? O havia tornat a casa ? De seguida vaig veure que estava a casa als meus pares. Em vaig preparar un cafè molt carregat i vaig tornar a fora. Em vaig posar a observar de nou, però en pocs minuts em vaig estirar al sofà. La meva mare, preocupada, em va prohibir continuar estant a fora amb aquella calor. No sé fins quan vaig dormir, però els meus pares em van despertar- ja que ells marxaven a casa uns amics-. Em van dir que reposés, que descansés, i que si no em trobava bé, l’endemà demanés hora al metge, ma mare deia que em veia molt prim i feia ulleres. Jo feia dos dies em trobava perfectament, i no sabia què m’estava passant. Tenia la sensació que tenia mono de binocles, en volia més, però alhora m’esgotaven molt. Efectivament, havia mirat durant hores sense parar des de que els havia comprat al mercat. Devien ser les vuit del vespre. Em vaig menjar els macarrons que havia fet el meu pare per dinar i després em vaig fer un gotet de Glenfidich amb gel. Vaig respirar fons. Haguéssiu continuat mirant? Segurament, i ja sabreu per què, els hauria d’haver llençat en aquell moment. Però no ho vaig fer. Aquella nit d’estiu era esplèndida, el cel ple d’estrelles, els grills cantaven i la lluna era plena!  No veia res a l’inici, la masia estava bastant fosca, només veia la silueta i les finestres amb les llums obertes, però de cop, vaig començar a veure coses estranyes. Amb la lluna s’hi veia més, però no, era una altra cosa, la nitidesa augmentava. La masia es veia clara, el cotxe antic allà aparcat, les parets, els camps,  i de cop, deu homes que amb escopetes en guiaven a cinc a la part de darrera. Em va costar molt treure’m els binocles dels ulls. Vaig respirar fons. Al cap de pocs segons me’ls vaig tornar a posar, vaig tornar a mirar, els deu homes apuntaven a cinc amb fusells? Això semblava. I de cop, pam!  Me’ls vaig treure de cop, vaig localitzar el mòbil ràpidament, estava atabalat i em rodava el cap. Cullons!! Què merdes és això!?

-112, en que el podem ajudar? – jo estava molt atabalat-.

-Sí...eh...miri...és que...a la Masia de Can Tallà... crec que és....he vist ... he vist com deu homes escortaven cinc altres i ... que... els...vull dir ....els mataven ! els han matat!

-Com diu ?! Perdoni, diu que veu a aquesta Masia... que uns homes estan matant a uns altres...? N’està segur?

-Sí.. sí ... no és una broma...això ho he vist...amb els prismàtics... sí.

-Prismàtics? Però... on està vostè?

I li vaig dir.

-Perdoni, però segons Google maps, vostè està a quinze quilometres en línia recta de la masia que em diu... i és de nit...

-Sí...sí, però li dic que ho he vist, n’estic segur... he sentit el tret.. o trets...

-D’acord, d’acord...- va dir la operadora del 112 sense estar-ne segura- enviem la policia, pot ser que els Mossos el truquin. Em pot tornar a dir la localització dels fets?

 Havent penjat el telèfon, vaig començar a voltar per la casa sense parar, em venien al cap les imatges un i altre cop, aquells homes posant en fila uns altres, i al final, pum,pum,pum,pum,pum, fins a cinc cops?! Això semblava. Estava suant, no volia tornar a mirar amb els prismàtics allà. Però com podia ser que de nit hagués vist allò? I com podia haver sentit els trets? Era l’únic que els havia sentit? El telèfon va sonar al cap d’una hora. Em vaig despertar mig endormiscat de la butaca de la terrassa.

-        Digui....?

-        El truco dels Mossos d’Esquadra, hauríem de parlar amb vostè... està disponible ara? – Eren al voltant de les onze i mitja de la nit-.

-        Sí... sí...– vaig dir dubtant-.

-        On es troba vostè ara? - Li vaig donar l’adreça dels meus pares.

Van ser passades les dotze de la matinada que vaig veure un vehicle blanc. A dins hi anaven dos Mossos de paisà. Els vaig fer passar.

- Bona nit, és vostè el que ha trucat informant d’un suposat assassinat múltiple a la Masia de Can Tallà ?

-Sí... sí...això he vist...

- Doncs allà no hi ha res, aparentment no hi ha passat res, tot semblava tranquil i correcte. Ha estat prenent algun tipus d’estupefaents? Ens ha volgut gastar una broma? Li diem això, perquè les falses alarmes i denuncies són un delicte, i si no té alguna explicació convincent el denunciarem per això.

- Allà... – vaig assenyalar la muntanya de davant cap a les febles llums que es veien en línia recta des de la terrassa. Ho juro... mirant amb els prismàtics, he vist deu  persones armades amb fusells. I cinc homes més... després...li juro... els hi juro els han disparat un per un... allà a la Masia de Can Tallà, n’estic segur que és allà.

- Per altra banda, vostè ens diu que ho ha vist amb prismàtics, me’ls pot deixar ? No li sembla impossible veure de nit gaire cosa... més enllà de les finestres il·luminades?

- Comprovi-ho vostè mateix – va dir el caporal- la visibilitat és dolenta aquesta hora de la nit per molta lluna....miri, miri...

-Sí... té raó caporal... no sé... jo... jo li asseguro... que...no sé, potser m’he equivocat i els hi demano disculpes si així és...però no sé... ai no sé...

 Els Mossos em van demanar finalment el meu DNI, van prendre nota, i em van dir que es reservaven el dret a investigar-me per denúncia falsa, però que segurament no ho farien.

 L’endemà, em vaig llevar amb ressaca cap a la una del migdia. Vaig dinar i vaig fer la migdiada, estava esgotat i trasbalsat. A les vuit del vespre em vaig tornar a llevar suat i desorientat. Cap a les onze de la nit, vaig tornar a la terrassa, tenia por, no sabia què fer... era negra nit. Tornar-ho a provar? I si tot allò d’ahir ho havia somiat? No. Eren ja quarts de dotze de la nit, i finalment vaig sucumbir. Vaig treure els binocles, i nerviós me’ls vaig ajustar a la mida. No m’hi veia gaire, la foscor de la nit no em permetia gaire res, vaig mirar cap a la masia, tremolava. I vaig pensar: “avui no funcionen ?”. I de cop, el cor em fa fer un salt, veia Can Tallà clarament, era com estrany, perquè feia un moment que no veia pràcticament res, i de cop, no podia creure el que començava a veure. Tornava a veure la mateixa escena de la nit anterior. Deu homes escortaven cinc homes cap a darrera la casa– collons és tot igual-. Sí, vaig sentir el “dispareu“ i seguidament vaig veure-ho. Pum, pum, pum, pum, i pum, cinc trets. Els cinc homes van caure – se’m va glaçar la sang-. No entenia ben bé el que passava. Però de cop ho vaig tenir clar. Al voltant de la Masia hi veia vehicles antics, la masia es veia com més nova, s’hi veia bestiar, camps llaurats. Em vaig tornar a fixar en els protagonistes dels fets. Sí, vestits d’època... anys 30 ? Fusells antics? Parlaven català ho sentia... Feia bo, era una nit d’estiu.

I de cop, plop! Va ser una sensació molt estranya. Em vaig palpar, era jo? Era de nit  però amb lluna plena... una nit d’estiu, feia molt bo. Lluna plena clar! – hi vaig caure- la de la nit anterior, com la del 2024. Estava darrera un vehicle Mercedes Benz antic.. antic però nou... era nou! Estava al lateral de la masia, des d’on veia la part de darrera i de davant. I de cop vaig sentir vehicles que s’acostaven. Dues furgonetes i un tot terreny van arribar i aturar-se davant la porta principal. No m’ho podia creure, era a dins de la història! Els homes armats van començar a sortir dels vehicles. Hòstia! La historia comença de nou – vaig pensar-. Efectivament, allà hi havia els deu homes armats, després el que semblava que manava, va anar traient un per un els cinc de la furgoneta que quedava al mig.

Són els d’ahir! – vaig pensar-  els que ara afusellaran! Collons! Collons.... merda! Els cinc tenien la roba esparracada, feien ulleres i se’ls veia colpejats, hi havia de tot, grans, joves... Era tot el que em permetia veure la meva posició i la llum de les llanternes dels que duien fusells. Un cop tots fora, es va fer un silenci llarg i tens. De cop va sortir per la porta principal un home jove i corpulent- segurament el propietari o hereu de Can Tallà!- Tenia una cara familiar.

 -Són aquests ? – va dir el que manava dels homes armats-.

-Sí! – va dir finalment l’home jove i corpulent que acabava de sortir de dins- afuselleu-los a tots allà darrera, els porcs se’ls fotran.

 I de cop, ho vaig veure clar, aquell era l’ex alcalde, collons! En Lladó, l’alcalde de Campí fins l’any 2000! Hòstia, feia tres dies havia llegit al Butlletí Municipal alguna cosa així com: “l’ex alcalde de Campí, promou una associació per aclarir l’assassinat de cinc veïns l’estiu del 1939” Ara ho entenia, allò era l’intent de l’ex alcalde que la veritat no sortís a la llum, després de l’aparició de documents que podrien desvelar què havia passat. Collons, els havia ordenat matar ell! Jo estava sabent d’aquell fet que el pas dels anys havia esborrat! Els soldats van portar els cinc homes darrera la casa i els van posar en fila. Sabia el que venia:  Pum, pum, pum, pum i pum. Jo només pensava en marxar, en tornar al 2024, però no sabia com fer-ho. Però tot es va precipitar.

-Atxum!

-Pareu...pareu...- va dir el que seria l’alcalde fins l’any 2000- ve d’allà on hi ha el cotxe. Josep i... tu, aneu-hi ! Em van apressar i portar davant el propietari de Can Tallà.

Hòstia -vaig pensar-, no només soc espectador sinó que soc actor, m’han sentit! Em veuen!

-I tu, qui dimonis ets?

-Jo...jo...jo soc un periodista... i tinc proves que aquests homes no han fet el que diuen ... diuen que ... que han fet. Anava improvisant.

 Però de cop, plop!  Vaig mirar el rellotge del mòbil... sí, tornava a estar al 2024. Va ser com un acte reflex, vaig córrer al traster, vaig agafar un martell i vaig destrossar els binocles. Vaig entendre que havia intentat alterar la història, i llavors els binocles d’alguna manera em van dir: “mira, sí mira, però no pots tocar res”. Mai ho he dit a ningú, mai, fins avui.