Fugida

Fugida

Aviat es farà públic als mitjans i amb pompa, però cal saber què va passar, com vam arribar fins al final.

1. L’explosió a Amposta

A les 3:30 de la matinada del 12 d’agost del 2017, van aparèixer les primeres patrulles a l’escena de l’explosió d’Amposta. La casa havia quedat totalment en ruïnes. Aparentment i durant unes hores es va pensar que era una explosió de gas butà. Però quan van anar passant les hores, els companys del TEDAX van determinar que el què devia haver iniciat l’explosió era la manipulació d’ un explosiu il·legal i potent. Era probable que allà haguessin mort persones però era incert. A primera hora del matí els TEDAX de la Guardia Civil també s’hi van afegir, cosa estranya si es té en compte que no els vam avisar i que normalment quan iniciem una investigació nosaltres la continuem. A mig matí, i encara per més sorpresa nostra, van aparèixer dos policies nacionals de paisà i van comunicar al cap operatiu i al servei d’ informació nostre, que allà mort entre la runa hi havia poblament un tal Al Mehdi, que deien era un integrista islàmic que treballava com a confident del CNI. Allò ens va estranyar molt.

“Aquí està tothom mort” van dir els de la nacional tot convençuts. I realment en feia tota la pinta. Els companys van després informar-nos, que Al Mehdi era imam a Olot, i que no tenien cap informació del seu radicalisme, ni menys que fos informant del CNI. Dies després, el CNI ens va explicar també curiosament amb gran transparència, que Al Mehdi tenia un historial criminal vinculat a accions emmarcades en activitat que qualificaven d’integrisme islàmic, que havia passat per la presó de Castelló i que oferint-li rebaixa de condemna, el van captar per a fer tasques de informació pel CNI, per tal de tenir informació de xarxes extremistes que poguessin suposar un perill.

Amb tot, aquella mateixa nit, els de la Nacional i la Guardia Civil ens van dir que allò era una explosió fruit de la manipulació d’explosius per preparar un atemptat imminent. L’endemà van afegir que els atemptats de Barcelona i Cambrils van ser atacs a la desesperada del que quedava del comando d’Amposta. El temps va acabar provant que l’objectiu del comando era un gran atemptat. Els dubtes eren doncs sobre el paper del tal Al Mehdi, ja que si aquest era informant del CNI, caldria saber si havia o hagués avisat de l’atemptat, i sinó ho hagués fet, si és que tenia enganyats a CNI, i per tant estava jugant un doble joc.

Sigui com sigui, no era un detall menor que la Policia Nacional i el CNI afirmessin que segons les seves informacions Al Mehdi havia mort a l’explosió d’Amposta sense haver-hi probes d’ADN encara fetes, això encara trigaria. Els companys nostres, ja havien agafat mostres d’ADN de les restes humanes d’Amposta, que van resultar ser molt fragmentades i danyades.  

No obstant, per ordre del jutge, la Policia Nacional va acabar assumint el gruix de la investigació i sobretot de la part  d’identificació de les restes humanes de la casa que va explotar. Segons el jutge, això ho feien ja que caldria anar al Marroc a fer comprovacions d’ADN, i allò només ho podria fer el CNP (Cos Nacional de Policia).  

S’iniciaven així dos línies d’investigació. La nostra, de 4 persones dels Mossos, i l’oficial la del Cos Nacional de Policia, la Guardia Civil i el CNI. Els Mossos van continuar oficialment amb la part de la investigació que els tocava segons el jutge, com recollir testimonis dels veïns per saber què havia passat abans i després de l’explosió, o la comprovació de vehicles que estaven o voltaven per allà en les hores anteriors i posteriors a l’explosió d’Amposta.  

Però amb el temps, vam anar consolidant en secret, ara es pot dir, una línia diferent d’investigació sobre els fets, i sobre el possible paper d’Al Mehdi en tot allò, amb dubtes de fons importants. Si aquesta persona era realment morta o no i quin paper havia tingut, tenint en compte que era confident del CNI i alhora cap del Comando, i tenint en compte que no se’ns va deixar comprovar les restes d’ADN trobades a la casa feta xixina.

2. Preguntes al veïnat

Després de l’atemptat a la Rambla i Salou, uns dies després vam tornar a Amposta, a la urbanització, per tornar a parlar amb alguns veïns més detingudament.  Tres d’ells ens van afirmar que sobre les 2:30 de la matinada, dos vehicles van pujar fins la casa que va explotar posteriorment. Van aparcar a fora. Es reafirmaven en dir que van veure una furgoneta blanca i un cotxe o monovolum gris. Altres van parlar de forma genèrica d’un cotxe gris, tal com van dir als nostres companys el matí de l’explosió. La furgoneta blanca, era molt possiblement la Mercedes Sprinter d’Al Mehdi l’altre vehicle no se sap. La furgoneta blanca encara estava allà davant de la casa precintada i apunt per ser retirada.

Per sort, els companys ja havien pres mostres de dins la furgoneta, que podrien ser comparades posteriorment amb possibles mostres d’ADN de restes humanes de dins la casa, però això encara trigaria. Això ho dic, perquè és important que companys dels Mossos tinguessin també restes d’ADN, a més de les que posteriorment van obtenir la Policia Nacional.

En aquells moments, la premsa, nosaltres mateixos, la policia nacional, tothom deia que semblava clar que si aquella furgoneta estava allà, el tal Al Mehdi, va estar dins la casa quan aquesta va volar pels aires i per tant, l’imam així com la resta del comando, menys dos xavals joves sense importància jeràrquica dins del grup, estarien morts. Fi de la història. Allò semblava versemblant.

Però hi havia un dubte important, qui era a l’altre vehicle gris que va aparcar davant la casa i que a priori devia marxar avall abans de l’explosió? Qui conduïa aquell vehicle i perquè? Els tres veïns en aquell moment només van dir que van veure dos cotxes i després ja ens parlen de la forta explosió, res més. Per tant, en aquells primers moments no tenim testimonis de quan va baixar el vehicle gris cap al poble, i que a les 2:30 de la matinada va pujar se suposa un altre cop, per aparcar davant la casa que acabaria explotant. Si aquell cotxe gris ja no hi era, vol dir que abans o després de l’explosió algú el va moure d’allà. Seria lògic, que qui fos que conduís aquell vehicle gris, no resultés ferit, i pogués conduir aquell vehicle i marxar del lloc. Veient l’estat de la casa, sembla raonable que aquella persona, possiblement per pur atzar, marxés potser just abans de l’explosió.  

3. D’un punt mort, a poder avançar

Vam passar un mes en un punt mort. La premsa donava per valida la tesi que Al Mehdi va morir a l’explosió d’Amposta. La prova principal -explicaven- era que en el moment de l’explosió i després, i fins que la policia nacional no la va retirar, la furgoneta blanca d’Al Mehdi es va quedar allà aparcada davant la casa que va explotar. Per tant, allò volia dir que l’imam aquell, va quedar atrapat per l’explosió, i per tant, raonablement va morir allà. D’altra banda, el CNP i també nosaltres oficialment, com a Mossos, defensàvem que a la casa d’Amposta, posteriorment a l’explosió, s’hi van trobar mostres biològiques de 4 persones. Però sobre això ja hi anirem més al fons.  La policia nacional havia dit que comprovaria les restes d’ADN d’Amposta, amb l’ADN de familiars d’Al Mehdi.  Allò, com ens van confirmar els companys de criminalística, volia dir que no hi havia ADN clar què vinculés restes de la casa que va volar pels aires, amb restes d’Al Mehdi extres del seu pis d’Olot i de la furgoneta blanca. Però allò encara no se sabia oficialment. Tot cas, les proves d’ADN oficials encara trigarien. Els Mossos no obstant, per ordre del jutge no podien acompanyar la Policia Nacional a Marroc per poder comprovar restes d’ADN de la casa, amb ADN dels familiars de Al Mehdi, cosa que tampoc era estranya.

La trucada va ser abans que anéssim a dinar. Era una veí d’Amposta, amb el qual no es va poder parlar el matí després de l’explosió. Quan va saber que alguns dels seus veïns havien declarat volia comunicar-nos algunes informacions. Ens va explicar que quan tornava de treballar, tot pujant la recta inicial de la urbanització, va veure foc i va olorar fum. El veí va vincular aquell foc i fum amb l’explosió. En aquella recta segons ell, va passar-li a bastanta velocitat una Renault Scenic grisa pel seu costat, direcció contrària (direcció Amposta).

Aquesta informació, vam veure que era rellevant respecte la d’altres veïns. Cal recordar que altres veïns van afirmar que van veure arribar i aparcar abans de l’explosió dos cotxes, la furgoneta d’Al Mehdi, i una “monovolum o cotxe gris”. Vam mirar de citar-nos un matí amb aquella persona enseguida que vam poder.

-        Recorda si en aquesta furgoneta hi havia dos persones?

4 Quines persones?

-        Sí, hi havia dos persones a l’Scenic grisa que baixava de la urbanització a tota velocitat...

-        És ell un dels homes? – vam dir-li tot senyalant Al Mehdi en una foto d’arxiu.-

L’home dubtava molt, i no ho tenia gens clar.

Al final,  després de bastant dubtar va dir:  “potser si...sobretot perquè l’home que vaig veure al seient del costat del conductor, semblava calb..., però anaven molt ràpid.. el cotxe vull dir”.

-        Però vostè s’hi va fixar?

-        Sí,  perquè em va estranyar que aquell cotxe baixes tant ràpid a aquella hora,...els vaig mirar perquè vaig pensar que venien de robar...no ho vaig relacionar amb l’explosió de forma immediata.

-        Recorda la matrícula?

-        No recordo el número ni res, però sí que era una matrícula espanyola

L’home no recordava res més.

Realment, totes aquelles indagacions havien de ser secretes, només tres agents, més jo mateix, sabíem sobre aquella investigació paral·lela. Eren moments de molta tensió dins el cos, i el CNI i la Policia Nacional coordinaven la investigació oficialment. No obstant, havien sortit evidencies que començaven a qüestionar el què els informes oficials deien, tant els seus, com els dels Mossos. Els quatre ens coneixíem, però és clar, no teníem la certesa que algun de nosaltres fos un informant del CNI o la mateixa Policia Nacional, i al final tot s’espatllés. Tenim la sensació que hi havia interès per no investigar, o no investigar per sobre certes pistes que començaven a sortir. Sigui com sigui, des de bon inici tots havíem descartat que el suposat imam i cap dels atemptats, Al Mehdi, hagués mort en l’explosió. No ens ho creiem del tot, simplement perquè pensàvem tenir alguna pista. No obstant, cal dir-ho, les pites eren molt petites, i res no estava clar. Però precisament, ja que res no estava clar, no calia tancar carpetes tant ràpid.

De fet, certament, en aquell moment, tot semblava apuntar que Al Mehdi havia mort a l’explosió. El Mehdi era però com un home invisible, era mort sí, això semblava, però d’entre el merder que hi havia amb les restes humanes, de moment, no hi havia cap constatació de que algunes fossin d’Al Mehdi. Per tant, hi havia restes humanes per identificar. Però tot, és clar, era més complicat que simplement mirar de comprovar restes d’ADN, amb ADN d’altres llocs o de familiars, per veure si es podia finalment identificar tots els que estaven a la casa que va volar pels aires. Era més complicat, perquè segons havia dit la Policia Nacional als Mossos, Al Mehdi havia estat un agent a sou del CNI, en principi per ajudar a desarticular cèl·lules terroristes. Però no quedava clar si en el moment de les explosions, i els atemptats a la rambla de Barcelona i Salou, Al Mehdi era o no, agent del CNI. Així, no era menor saber si aquest imam era o no viu.

Per això, aquell fil que havíem començat a seguir, tot i incipient, era important. Sigui com sigui, tot i tenir ben poques pistes, aquell dia vam aconseguir una primera pista rellevant. Això, que un veí havia afirmat, que quan tornava de treballar, es va creuar una Renault Scenic grisa a gran velocitat, que baixava de la urbanització on s’acabava de produir l’explosió, i que li va semblar que, un dels homes de dins, era calb com ho era (o és) Al Mehdi. Però allò confirmava que Al Mehdi era viu? No, però tampoc ho desmentia. Calien més respostes. En la trobada que vam fer amb els companys, que de forma secreta investigàvem en aquella línia, ens vam fer les següents reflexions. Aquells dos cotxes (Furgoneta del imam i la Renault Scenic) havien arribat abans de l’explosió, després sembla, que la furgoneta d’Al Mehdi es quedà allà, i que la Renault Scenic amb dos persones surt de la urbanització (potser fuig) a tota velocitat direcció al poble, o direcció l’AP7.

No teníem gaire clar quin era el paper d’Al Mehdi en el comando, tampoc el paper dins al CNI. Teòricament Al Mehdi havia d’evitar un atemptat o atemptats en genèric, però en canvi, semblava estar plenament integrat dins el comando, i fins hi tot, tots els informes apuntaven a ell com el cap pensant, com a cap del grup que havia de preparar un atemptat de gran envergadura a Barcelona.

Tampoc teníem clar què va passar, ni qui eren les persones que van fugir amb l’Scenic grisa després de l’explosió. Hi havia Al Mehdi entre aquelles persones? I tot cas, qui era la segona persona? I si no era Al Mehdi, qui eren les dos persones? El que semblava clar, és que dins l’Scenic hi anaven dos persones que d’alguna manera estaven vinculats a les persones que hi havia dins la casa que va volar pels aires. I de forma probable, coneixien a Al Mehdi, ja que sembla, aquella persona de l’Scenic i l’imam amb la seva furgoneta, van pujar junts cap a la casa, i hi van aparcar davant. Després, segons els testimonis, la casa va volar pels aires, fruit semblaria, d’un accident de manipulació dels explosius. Després de l’explosió, possiblement, perquè sabien que aviat vindria la policia, dos persones, fugen amb l’Scenic. I la pregunta és, Al Mehdi va arribar a entrar dins la casa? Li va donar temps? Va sortir de la seva furgoneta i va entrar a l’Scenic i va fugir? Pot ser que l’imam abandonés el seu vehicle per simular que havia mort allà? O si, realment ell va entrar abans de l’explosió, i va morir en aquell pet? De fet, els tempos els sabem més o menys pels testimonis de veïns, i per tant, no sabem exactament quan de temps va passar des de que aquells dos vehicles arriben davant la casa, i aquesta explota. El que és clar, és que dos persones se salven i fugen. Però tampoc sabem quants van arribar, i quants van marxar després de l’explosió. D’altra banda, s’han trobat restes d’altres persones a la furgoneta de Al Mehdi, i això fa pensar a alguns, que potser algú altre va agafar prestada la furgoneta del imam per anar a buscar quelcom al poble, i al cap i a la fi, Al Mehdi sí va morir en l’explosió. Havíem de tornar a Amposta, per veure si podíem saber més coses.

5. De nou a Amposta

La hipòtesis que en aquell moment sosteníem, era que en base alguns indicis febles, Al Mehdi era en aquell moment un interrogant. No podíem posar la mà al foc que fos viu, tampoc que fos mort. Això doncs, un interrogant, però un interrogant important a resoldre. El primer que calia tornar a fer, i mentre esperàvem resultats de proves d’ADN de les restes humanes de l’explosió d’Amposta, era tornar a preguntar als veïns sobre els moviments de vehicles aquella nit. Sobretot els que van veure pujar els dos vehicles.

L’altre cosa que volíem fer, era voltar pel poble per veure si veiem la Scenic grisa aquella, teníem la impressió, sense proves, que algú ajudava a Al Mehdi des del poble o, des d’un altre poble a prop a la urbanització. Segons les dades que vam comprovar, constaven cinc Renaults Scenics de diferents colors al poble. Però no constava cap nom que ens fes aixecar sospites, cap persona fitxada, cap vehicle sospitós de res, més enllà de multes de trànsit.

Per altra banda, tot i que a l’entrada de la urbanització hi havia unes càmeres de vigilància, aquelles no funcionaven, ja les havíem comprovat. No obstant, sí que vam trobar una càmera d’un banc que enfocava lateralment la carretera que comença a pujar des del poble a la urbanització. Caldria comprovar imatges d’aquell dia. Tot i això, aquella càmera mostrava només una part del carrer.

Però va ser a l’hora de dinar en una terrassa, que vam veure una Scenic gris, en aquell moment és clar, no teníem clara la matricula. El monovolum estava aparcat a la vorera del davant d’on dinàvem. Vam fer un parell de fotos amb dos mòbils de forma dissimulada, i vam comprovar la matrícula. El cotxe estava censat a Tarragona, i era d’una dona de nacionalitat marroquina. Tot allò no volia dir res, però sí que constatava, que per allà i voltava una Scenic grisa, com la que algunes persones de la urbanització van veure pujar i baixar la nit de l’explosió. Quan ja estàvem a les postres, vam veure sortir un home d’un kebab de la cantonada, que va obrir el monovolum, va asseure’s al seient del conductor, va engegar, i va marxar. Vam poder fer tres fotos a la persona amb els nostres mòbils de forma dissimulada.

Enseguida vaig concretar una trobada amb la persona que havia vist l’Scenic sortir corrents de fora la urbanització, i que semblava havia reconegut un home calb, com Al Mehdi, dins el vehicle. El noi em va dir que podia anar-lo a veure a casa seva l’endemà, a les a fores de Tortosa. Calia comprovar si reconeixia algunes fotos de persones, i si recordava la matricula del vehicle, potser en part.

Com que havíem quedat l’endemà a la tarda, tenia temps per parlar com aquell que no vol la cosa, amb un contacte de confiança, que a Mossos, portava el tema de les comprovacions de les restes humanes trobades entre la runa de la casa de la urbanització d’Amposta.

En la conversa amb la companya del departament de forenses, que portava el tema, aquesta em va dir que tenia constància que havien trobat restes humanes de quatre persones, i que estaven quasi a punt d’identificar-ne a tres, amb noms i cognoms. Però després de dir-me allò per telèfon, li vaig fer la pregunta clau, almenys en relació allò.

-        I Al Mehdi... heu trobat restes d’ADN del imam?

-        Mira, això... això és un tema complicat...

-        Què vols dir? – li vaig preguntar-

-        Bé...no t’ho hauria de dir... ja saps que la investigació és secreta...i a més la compartim amb la Policia Nacional...

-        Ja...bé... com vegis...vull dir, no et voldria posar en problemes. Simplement, la pregunta és, però del imam, què en podeu dir pel que fa restes humanes trobades entre la runa de l’explosió?

-        Mira, les restes d’Amposta estan molt malmeses. Se que les comprovacions fetes entre les restes i mostres d’ADN de Al Mehdi, han donat resultats poc clars.

-        D’acord, per tant... podem dir a hores d’ara, que no es pot confirmar que Al Medhi ha mort a Amposta en l’explosió... almenys amb les dades que tenim fins ara...

-        Certament...però... bé ... ja saps que hi ha una rogatòria al Marroc, per part de la Policia Nacional, per poder comprovar mostres diverses d’Amposta, amb ADN de familiars de l’imam. No se noi...no se que dir-te...però jo penso, i crec que és una opinió bastant compartida entre el grup d’investigadors... que allà dins hi va morir Al Mehdi.

-        Gràcies Anna... interessant tot plegat...

-        Gràcies maco, res... anem parlant...ara, sobretot, que això no surti d’aquí... vull dir la conversa....

-        No dona... ja saps... res pura curiositat...

-        I tu... i tu com ho veus?

-        Jo... sí... jo...crec que Al Mehdi va morir en l’explosió...

-        Ja....sí...el més probable...bé, haig de marxar.

-        Adeu

-        Adeu

Per sort, l’Anna m’ho va posar fàcil per tal de fer veure que jo també subscrivia que Al Mehdi havia mort en l’explosió. Tot i que l’Anna era amiga, no era pas aliada en aquesta investigació secreta que uns quants de confiança dúiem a terme, sobre una premissa. No era tant que afirméssim que l’imam d’Olot era viu, sinó, que no hi havia elements objectius per afirmar que -almenys en aquell moment- era mort. No obstant, certament, tenia clar que segurament, sí que era mort, però el tema era, i què si realment era viu? Era allò possible?

Ja a Tortosa, a casa dels pares del noi, vam poder parlar amb el noi que havia reconegut l’Scenic marxant corrent de la urbanització després de l’explosió, i que havia afirmat veure un home calb, una característica física que seria coincident amb Al Mehdi, el fantasma que buscàvem. Vam marxar de Tortosa contents pel que fa la investigació. El noi, i el nostre testimoni i fil clau de la investigació fins el moment, va reconèixer un número i dos lletres de la matricula de la Renault Scenic que nosaltres vinculàvem amb algú proper a Al Mehdi, i que el noi va veure fugir corrent, minuts després de l’explosió. El noi es va reafirmar en que el vehicle era efectivament gris, i que allà a dins hi havia dos persones, una d’elles -segons el noi- era segur un home. Quan va treure el tema de l’home, li vam ensenyar algunes fotos d’arxiu de Al Mehdi, i li vam preguntar si pensava que podia ser una de les persones que va veure dins l’Scenic aquella nit, després de l’explosió.

Va dir que no ho tenia clar, va tornar a reafirmar-se que com el de la foto, el que ell va veure era calb, i va recordar, que semblava que seria el que conduïa el vehicle. Finalment, li vaig preguntar si algun altre agent d’algun altre cos, inclòs d’altres unitats dels Mossos, l’havien interrogat. La resposta va ser que no. Això – vam parlar amb els companys- era molt interessant perquè volia dir que no hi havia gaire interès en seguir aquella pista, ni tant sols, potser, en buscar-la. Abans de marxar li vaig demanar al noi, que no parlés amb ningú, fos qui fos, d’aquestes converses amb nosaltres, doncs volia evitar que agents de la Policia Nacional, companys Mossos, o CNI, sabessin d’aquelles indagacions. Amb aquesta petició, tot i que arriscada, volia seguir evitant què fóssim nosaltres els que entréssim al radar d’alguna investigació d’altres cossos, o de la nostra unitat d’afers interns.

Mentre jo havia estat parlant amb el nostre principal testimoni, altres companys van anar comprovant minuts i minuts del que era per ara, l’única càmera de seguretat que enfocava una mica la ruta de sortida de l’Scenic, aquella nit de l’explosió. Quan vam quedar a casa meva els quatre per mirar els fragments més destacables del vídeo, vam veure que a l’alçada del banc on hi havia la càmera de seguretat, en dos moments temporals diferents (pujant a la urbanització i baixant de la urbanització després de l’explosió) s’hi podia veure passar la Renault Scenic grisa. La imatge era de mala qualitat, i al ser lateral, no ens permetia reconèixer la matricula, però si ens va permetre confirmar una cosa molt interessant. S’hi veia un home calb, com ho era l’home que buscàvem, Al Mehdi. Allò confirmava la veracitat del nostre principal testimoni – el noi que vivia a la urbanització i treballava a Tortosa-. Ara bé, la imatge del vídeo, no permetia saber res més, ni del vehicle ni els seus ocupants.

6. Nord o Sud?

La investigació sobre la mort o no de Al Mehdi, que dúiem en secret, s’havia parat basant, ja que aquesta la dúiem a terme en el nostre temps lliure. Amb tot, havien passat sis mesos. Però un dia ens vam tornar a trobar tots, per posar en comú tot el què havíem anant acumulant i mirar de posar fil a l’agulla. Però aquesta estratègia d’investigació també responia a la nostra limitació o complicació en accedir a certes probes i documents d’altres unitats dels Mossos, de la Policia Nacional i del CNI. Un dels temes candents, eren les comprovacions d’ADN de restes humanes trobades a les runes de l’edifici que va explotar a la urbanització d’Amposta, amb restes d’ADN d’Al Mehdi, per determinar, si era mort o no. Això estava en mans del CNI i la Policia Nacional, i seria molt difícil obtenir-ne alguna cosa. D’aquell dia de trobada informal amb els companys vam poder constatar que sabíem el següent:

-        Que una Renault Scenic Grisa i una Mercedes Sprinter blanca, estàvem aparcades davant la casa de la urbanització d’Amposta, que es vinculava als comandos terroristes organitzadors dels atemptats de l’Agost del 2017, minuts anteriors a que aquesta casa voles pels aires. Sabíem del cert que la furgoneta Mercedes blanca, era de Al Mehdi.

 

-        Que sigui com sigui, just després de l’explosió, dos persones van marxar a tota velocitat a bord de la Renault Scenic grisa, direcció possiblement l’AP7. Teniem clar que la furgoneta Mercedes de Al Mehdi, va quedar-se davant la casa que va vola pels aires.

 

-        Que, una de les dos persones dins l’Scenic grisa que fugia de l’explosió, era un home calb. No va ser possible determinar l’edat ni gaire res més. No obstant, aquella dada, confirmada per un testimoni clau, i una càmera de vídeo, coincidia amb una característica física clau del imam (ser calb) el qual es deia, era el cap del comando que va atemptar a Barcelona i Salou.

 

-        Que Al Mehdi, era confident del CNI, almenys fins uns dies anteriors a l’explosió i atemptats d’agost del 2017. Que internament i externament, tots els cossos policials i de seguretat vinculats a la investigació de l’explosió i l’atemptat, defensaven que Al Mehdi va morir en l’explosió.

Sigui com sigui, havíem decidit, que vistes totes aquestes reflexions, en aquell moment, per avançar, havíem de centrar-nos en seguir aquella Renault Scenic, que va fugir a tota velocitat de la urbanització on acabava d’ocórrer aquella explosió. Per tant, calia que la nostra investigació anés destinada a saber quina direcció hauria agafat aquella monovolum. Nord o sud?

Ens tocava doncs, començar de nou al moment on ens havíem quedat, a aquell fotograma de la càmera de seguretat d’aquell banc que mostrava l’Scenic, sortint de la urbanització. El més probable era que hagués agafat l’AP7, direcció nord o sud, per fugir ràpid. No obstant, certament, també podria ser, que el vehicle hagués anat direcció Amposta poble. No obstant, en base un parell de càmeres d’una benzinera i un banc a  l’entrada del poble, i després de moltes hores de visionat, vam determinar que aquell vehicle, aquella matinada, no havia entrat al poble.

La nostra tasca següent, i no sense dificultat, tenint en compte que la nostra investigació es duia a terme sense que els nostres caps ho sapiguessin, era comprovar càmeres de l’AP7, direcció sud i nord. Les opcions eren igual de probables per una o altra direcció. Podria haver anat cap al sud, a trobar-se amb col·legues de la presó de Castelló ja alliberats, i que potser vivien en algun racó del País Valencià, Múrcia o Andalusia. Podria haver intentat marxar cap al Marroc. Però, podria marxar cap al nord, cap a França o Bèlgica, on ja hauria residit hi i tindria amics i coneguts. Érem conscients, que si Al Mehdi, era viu, i havia fugit, ara feia sis mesos, ja faria temps que estava amagat, potser amb una nova identitat. Si fos així, qui l’hauria ajudat? Ho sabrien els Mossos, la Policia Nacional o el CNI? Ho sabrien altres serveis secrets europeus?

 7. Direcció nord, però cap a on?

I pam! Ja ho teníem! Després de molt treball en hores lliures, una càmera ens mostrava que la Scenic gris havia agafat l’AP7 direcció nord, direcció Girona. Vam poder comprovar que a aquelles hores de la matinada, després de l’explosió a la urbanització, el vehicle havia marxat a alta velocitat direcció la frontera francesa. Aquella càmera no permetia distingir qui anava a dins el vehicle. No obstant, anar direcció nord a aquella velocitat, no provava que haguessin creuat la frontera, tot i que era el més probable. De fet, era probable que qui fos que anava allà fugint de l’explosió d’Amposta, estigués ja ves a saber on.

Així, fent una feina de xinos, vam anar comprovant totes les càmeres que vam poder al llarg de l’AP7 nord. Finalment, en una, a l’alçada de Sant Celoni, vam poder constatar que dins l’Scenic, hi havia, efectivament, com ja sabíem, dos persones, i es va tornar a corroborar que una de les dos persones era calba, com ho era segons les fitxes policials, Al Medhi. El problema que vam tenir, va ser amb la càmera de la frontera, a banda i banda de La Jonquera. Una perquè estava sota control de la Policia Nacional, l’altra perquè estava en mans de la Gendarmeria.  Accedir a aquelles sense contactes, seria difícil.

Així, doncs, teníem un important problema, no podíem comprovar immediatament, si aquella Renault Scenic, havia creuat la frontera. Així, finalment, vam decidir-nos per comprovar com vam poder, les últimes i primeres càmeres d’àrees de servei a banda i banda de la frontera. No obstant, les gestions per poder accedir a aquestes càmeres, ens van portar tres mesos. Finalment, dos de nosaltres, els que teníem més nivell de francès, ens vam fer passar per tècnics de les càmeres. Però el procés era lent, i vam trigar uns tres mesos més, en comprovar càmeres fins el nord de Paris. El que vam fer va ser una tasca titànica i complicada, vam comprovar un munt de càmeres per anar seguint en diferit si es vol dir així, la Renault Scenic que buscàvem.

Finalment, vam fer una troballa molt rellevant. Després d’hores i hores de visionat molt avorrit de càmeres d’àrees de servei, vam poder saber que el vehicle, on potser anava l’imam, cap dels comandos que van atemptar a Barcelona i Cambrils, havia passat per una àrea de servei del nord de Paris, cap a les 1030 del matí d’un dimecres de feia mesos, suposem a descansar i esmorzar. A la càmera s’hi veia la matricula de la Renault Scenic, que ens va permetre confirmar que era el vehicle que seguíem. Tot i això, no vam poder veure amb claredat quantes persones hi havia, i si havia algú que s’assemblés a Al Mehdi. Vam suposar que sí, sense tenir-ho clar. En 30 minuts, més o menys, el vehicle va continuar direcció nord, llavors el perdem. Però degut a la falta de més temps i diners vam haver de parar la investigació allà durant setmanes. I què se’n hauria fet d’aquell vehicle? Potser havien canviat de cotxe? Potser van entrar en algun suburbi? Potser van seguir nord? Era molt difícil trobar una agulla en un paller, i per tant, havíem de canviar d’estratègia si volíem trobar més pistes. I precisament, el que ens vam plantejar a nivell teòric, era buscar a Bèlgica, en concret en un parell de barris de Brussel·les on Al Mehdi, sabíem per informes policials, tenia amics i coneguts. Però per on començar? Amb quins recursos? Com seguir endavant? Per molt petita que fos Bèlgica, i fins hi tot, si ho acotàvem, calia acceptar que pel moment, no teníem els mitjans ni la capacitat per buscar Al Mehdi (si és que era ell), a la capital d’Europa.

8. Ho donem tot per perdut

Malgrat constatar que estàvem en un punt mort, vam fer alguns últims intents de poder localitzar la Renault Scenic que buscàvem. Així, vam fer ús dels nostres contactes de confiança a la Policia Belga, per intentar explorar la possibilitat de que l’imam fos en algun barri de Brussel·les. Vam fer aquestes consultes abans de que ells d’alguna manera o altra, tinguessin informació sobre la possible mort del imam a la casa de la urbanització d’Amposta.

Els companys de Bèlgica, sabien, un cop els vam donar-les dades de Al Mehdi, que aquest havia residit a la capital d’Europa, i que era un conegut islamista radical. Al Mehdi havia estat expulsat de Bèlgica, després de complir 5 anys de presó per cooperació menor amb una cèl·lula terrorista que al final no va atemptar. Els companys de Brussel·les sabien qui eren els contactes de Al Mehdi i on vivien (o en principi vivien). Nosaltres els vam donar tota la informació possible. Els vam fer arribar fotos recents d l’imam, fotos del vehicle que buscàvem i dades sobre la matricula d’aquest. No obstant, els companys belgues, ens van dir que era difícil tenir cap informació immediata, però que indagarien si Al Mehdi podria tenir contacte amb vells amics i coneguts. Ens van assegurar, però, que allò podria trigar temps, perquè, encara que eren els primers interessants en localitzar-lo, si és que era cert que voltava per allà, seria com buscar una agulla en un peller. Aquelles converses amb els belgues, ens van donar cert aire. D’alguna manera ens van animar una mica, tot i que sabíem que la via belga seria lenta i complicada, però certament, era una via més.

No obstant, després d’aquells ànims i optimisme, l’estocada final va arribar. El dia següent, vam saber internament, que els informes de Mossos, Policia Nacional i CNI, indicaven tots que Al Mehdi havia mort en l’explosió d’Amposta. De forma detallada, els informes deien que hi havia coincidències entre algunes de les restes d’ADN humà, trobades a l’escenari de l’explosió, i restes d’ADN trobades a la furgoneta Mercedes Sprinter de Al Mehdi, i el que era més important, hi havia coincidència amb restes d’ADN extretes a familiars directes del imam.

Aquella informació, ens va fer aturar en sec. Ja no era que tinguéssim poques o nul·les probes de que Al Mehdi era una de les dos persones que havien fugit amb la Renault Scenic, cap al nord d’Europa, sinó que tres informes policials, de tres cossos espanyols diferents, havien constatat que restes humanes de les runes de l’explosió d’Amposta, eren coincidents amb familiars directes de Al Mehdi. Amb tot, tot semblava apuntar de forma certa, que Al Mehdi havia mort en l’explosió feia mesos. No obstant, era clar que hi havia dubtes o qüestions obertes sobre l’autoria completa dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017. Qui eren les persones de la Renault Scenic que havien marxat de davant la casa que havia volat pels aires, minuts després de l’explosió? Però, hi havia altres coses. Minuts abans de l’explosió, la Mercedes Sprinter de Al Mehdi i una Renault Scenic havien arribat juntes fins davant la casa. Si havien arribat al mateix temps, té sentit que- posem pel cas- el conductor de la Mercedes hagués tingut temps d’entrar a la casa, i el de la Renaut Scenic no? Podria ser que qui no conduïa la Mercedes propietat de Al Mehdi, fos un altre diferent a aquest? I, era pura coincidència que dels dos que van fugir després de l’explosió, un fos calb com Al Mehdi?

Vam arribar a la conclusió que no calia continuar perdent temps i diners a perseguir un fantasma. Jo no obstant, vaig fer una última trucada. Era una trucada a alguns dels companys de confiança que dins els Mossos, havien treballat amb l’informe que documentava que algunes de les restes de la casa que va volar pels aires, serien de Al Mehdi, segons proves d’ ADN. Per no aixecar més sospites del compte, sobre la nostra investigació extraoficial, malauradament vaig decidir parlar només amb un company. Ho vaig vestir i enfocar, perquè semblés una conversa fruit de la curiositat policial. Sigui com sigui, el company em va dir que la cosa era certa. Havia vist els informes tècnics de la Policia Nacional i de CNI, i que tot apuntava “sense dubte” que hi havia coincidència robusta entre ADN’s. De les paraules del company, vaig deduir que els Mossos no havien fet les probes d’ADN ells mateixos, i vaig preguntar més sobre aquest tema.

-És cert, les comprovacions d’ADN importants, les que contrasten restes de la casa, amb ADN de familiars de Al Mehdi que viuen al Marroc, les va fer la Policia Nacional...només ells ho podien fer per mandat judicial.

-Així...

-Bé...llavors... la Policia Nacional passa l’informe tècnic segellat per ells i pel jugat a Mossos i CNI, i, en base a això, nosaltres redactem l’informe.

-D’acord....llavors, entenc que vosaltres vau fer la comprovació d’ADN, entre les restes biològiques extretes de fins la furgoneta Mercedes de Al Mehdi, i les restes humanes trobades en les runes de la casa que va volar pels aires.?

-Sí...sí, exacte, llavors allò també va donar positiu. Però, és clar, com et deia, les importants són les comprovacions fetes per la Policia Nacional...l’únic que podem constatar nosaltres amb les nostres proves, és que ADN trobat a la furgoneta de Al Mehdi, coincideix amb ADN de les amb restes trobades en  fragments humans de les runes de l’explosió...

-Per tant -li vaig dir- el vostre positiu...no permet assegurar que siguin de Al Mehdi, algunes de les restes humanes trobades en les runes....

-Exacte, per això et dic, que les que sí confirmen que un dels morts a l’explosió en aquella casa, és Al Mehdi, són els tests fets per la Policia Nacional.

-D’acord... ei, gràcies!

-Cap problema, a reveure!

Vaig compartir aquella conversa amb els companys, i vam decidir de forma unànime, deixar-ho en stand by. A la pràctica, ho deixàvem córrer, a no se que sorgissin noves informacions que ens permetessin recuperar el fil. No obstant, ho vèiem negre, i ens preparàvem per altres canvis de guió, o potser poder aportar altres idees a la investigació. Ara bé, que Al Medhi fos viu, i per tant, que el cap o cervell pensant de l’atemptat de l’Agost de 2017, fos viu, era realment una possibilitat remota.

9. Vacances a Suècia

Em vaig agafar dos setmanes de vacances, i vaig decidir anar a visitar uns amics a Suècia. Vaig anar-hi amb tren, i un cop a Estocolm, després de visitar els meus amics catalans, el pla era llogar un cotxe, per fer una volta d’una setmana llarga pel nord del país. Les meves vacances es van truncar de fet encara, a Estocolm. La veritat és que va ser impossible evitar-ho. Jo no crec en el destí, però tot va anar així com us explicaré, sembla surrealista, però és ben cert.

Els meus amics viuen al sud d’Estocolm, a la sona d’Arsta, entre el hipster barri de Sodermalm, i els barris que concentren un elevat percentatge de població immigrant. Arsta és un dels barris d’Estocolm amb un composició més de classe mitja – baixa. Un divers, plural, un barri tranquil, amb natura molt a prop, amb un fort vot a partits d’esquerres, i on encara es poden trobar alguns (pocs) lloguers raonables a prop (relativament del centre).

Sigui com sigui, en el meu tercer dia a Estocolm (i en principi últim abans de tirar cap el nord) tota la meva planificació de vacances va saltar pels aires. La cosa va anar així. Després de passar un magnífic dia voltant per l’arxipèlag d’Estocolm amb els meus amics, a la tarda, vam anar a sopar pel barri, ja per acomiadar-me de la capital. 

Vam anar a un lloc de pitzzes del barri. La veritat vam sopar molt bé. Però, al demanar les pizzes a la barra, tot va canviar. Així, mentre demanàvem allà a la barra, vaig veure a la cuina que es veia al fons, una cara que em va cridar l’atenció entre els cuiners. El cor em va fer un salt. L’home tenia una barba ben ufana tot i que ben recollida en aquell moment, el cap, hi portava un barret de treball, de cuiner. Però tot i que amb barba, aquella cara clarament em sonava, l’havia vista mil cops en fotos. En pocs segons d’estar a la barra, vaig tenir clar que aquell home podia ser Al Mehdi. No obstant, possiblement, allò fos fruit de la meva obsessió. De fet no tenia cap proba, i ben bé, gaire res coincidia amb aquella persona dins la cuina. Al Mehdi era calb, i ara duia un barret que no em permetia comprovar la possible calvície, a més, aquell home duia una llarga barba, quan en totes les fotos Al Mehdi anava afaitat. No obstant.... podria ser? Aquella cara m’era familiar.

Ens vam anar a asseure a una de les taules del local, érem quatre. Jo m’havia quedat capficat, i no podia parar de fer anar el meu cap, pensant en les mil i una possibilitats per les quals, aquell cuiner, aquell home, podia ser realment Al Mehdi.

-        Ei...ei tio, que hi ets?!

-        Sí, sí...perdó!

-        Però que et passa?

-        Res, res...coses de feina...

Llavors vaig intentar reconnectar amb les vacances, però sabia que no podria. Vaig fer veure als meus amics que l’endemà, agafaria un cotxe de lloguer per voltar pel nord del país, però jo ja pensava en com anular diverses reserves, i quedar-me a Estocolm treballant. Havia de saber qui era aquell home, i si realment podria ser Al Mehdi, el suposat cap dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que teoricament, havia mort en l’explosió d’Amposta.

Vaig passar-me tot el sopar pensant com calia actuar, com calia procedir després de tants mesos. Calia passar de les idees a l’acció. Si com el meu instint o sensació em deia, aquell era Al Mehdi, què calia fer per confirmar-ho? Era possible que fos ell amagat, amb un altre aspecte i identitat?

I dit i fet, vaig començar a passar a l’acció aquella mateixa tarda, mentre sopava. Calia fer una foto d’amagat al cuiner aquell, el suposat Al Mehdi, i enviar-la via al grup de wats up que teníem amb els companys. Però, seria difícil. Allò era el primer que calia fer, no només per veure si els companys tenien la mateixa sensació que jo, només veure la foto, sinó per que al vespre, a casa dels amics, em podria detenir a començar a escanejar la foto amb un software de reconeixement facial.

Fos com fos, calia actuar durant el sopar. Vaig pensar que tenia dos maneres de fer la foto. La primera, era anant a la barra a demanar alguna cosa, i des d’allà, fer la foto. Hi vaig anar, però al final no la vaig fer. Els de la barra i els de la cuina, inclòs el meu sospitós, em tenien massa a la vista.

Així, vaig passar a la segona opció, que era anar al lavabo, i des de la porta del lavabo, amb prudència, esperar un moment que pogués tenir a la vista el meu sospitós, i des d’aquella banda, fer-li una foto. Els meus amics ja veien que estava fent coses una mica estranyes, però calia fer-ho. En el primer intent, vaig estar uns pocs minuts fora la porta del lavabo, sense èxit. La cosa no va anar bé, ja que després d’aquest minuts, vaig haver d’entrar al lavabo d’homes perquè una noia venia cap al passadís per entrar al seu lavabo. Al cap d’uns minuts, vaig tornar a sortir per la porta, i en aquell just moment, vaig tenir sort, el que em pensava que era Al Mehdi, estava en una posició lateral respecte on era jo. És a dir, no mirava cap a fora, però jo el podia veure relativament bé des la porta del lavabo. Va ser la meva, vaig treure el mòbil i vaig fer fins a tres fotos, fins que el sospitós, va moure’s d’aquella posició i per prudència jo vaig tornar cap a  la taula amb els meus amics.

Acabat el sopar, vam anar tots a casa, jo vaig dir que em trobava molt cansat, i que aniria a la habitació a descansar. Representava que l’endemà, em llevaria d’hora per anar agafar el cotxe de lloguer, i continuar el viatge. Però era evident, que els meus plans havien canviat. Tenia el cap fet un timbal, no veia clar com procedir, però calia comprovar si aquell home que havia vist a la pitzeria, era Al Mehdi. Era una idea esbojarrada però només hi havia una manera de comprovar si aquell era l’home que feia anys perseguíem. Calia agafar restes biològiques d’aquell home, i comprovar-les. Però abans calia començar a moure altres coses.

Primer vaig refer els meus plans a Suècia. Ho tenia decidit. Em quedaria al país però no de vacances. Vaig passar una bona estona canviant reserves. Un cop fet això, vaig reservar un hotel prou bé de preu, al barri de Sodermalm, per almenys cinc nits. La primera seria la nit següent. Als meus amics  vaig decidir-los dir-los la veritat a mitges. Els vaig dir que em quedava uns dies més a Estocolm per temes de feina, i que després marxaria d’urgència a Catalunya. Ho havia de fer així, perquè sinó em reclamarien fotos de Laponia, que no podria tenir.

Però aquella nit, no havia acabat, faltava un quart d’hora per que fos la una de la matinada, vaig decidir trucar al meu company de Ramón, el mosso que junt amb altres dos, havíem format part del grup secret que havia seguit d’amagat, les pistes de Al Mehdi durant mesos.

-        Ets tu tio...? Però que collons passa? – em va contestar en Ramón amb veu de molt adormit-.

-        Tio...t’ho juro, l’he vist, Al Mehdi... ha de ser ell...és ell... està a Estocolm!

-        Com... que?! A veure, poc a poc tio.... tu ets a Estocolm...sí... de vacances... i ara em dius que has vist Al Mehdi?

-        Sí tio sí...el que et dic, demà havia de tirar cap al nord...a veure Rens...però res... avui a la pitzeria on hem anat per sopar, l’he vist...amb barba sí...barret... cuiner...però hòstia la cara, era ell tio, ha de ser ell.

-        A veure tio, calma... calma, i parla més a poc a poc...

-        Em sap greu per l’hora que és....

-        És igual...continua

Més calmat li vaig explicar tot. Al acabar la conversa, com havíem quedat, li vaig passar fins a tres fotos de Al Medhi. Vam quedar que ens donàvem uns 20 minuts per mirar amb calma les fotos, passar-la cada un de forma independent pel programa que teníem de comparació de cares, i llavors ens trucaríem.

Eren ja la 1:20 de la matinada. En Ramón em va trucar.

-Hòstia tio... la similitud és del 90%...a tu també t’ha donat això?

-Sí tio, ja t’ho he dit, és ell...

-I què collons fot a Suècia...?

-Ves, amagar-se... però el tema és que... collons tio, que tothom es pensa que és mort! El cap dels atemptats de Barcelona i Cambrils, és viu !! Collons tio, que això és molt fort que nosaltres, la nacional i el CNI ho hem tancat en sec! I ara què? Jo tio, tornaré a veure si el veig sortint de la pitzeria, per veure on viu...per veure si li puc fer més fotos...

-A veure tio, para el carro...certament....a veure...el programari de reconeixement facial va bastant bé...però tot i així, hem de ser prudents....pot ser un germà seu, un cosí...tot hi així reconec que hem de traçar un pla bé...

-Un pla per obtenir restes biològiques, per fer comprovacions d’ADN... i llavors amb això...moure fils....

-Això serà una bomba tio...

-A veure tio....anem a dormir i demà ens truquem i fem una mica de pla... jo parlo amb els altres demà...i tracem pla...eh... i tu no facis res, descansa.

Però no li vaig fer cas, a les 2 de la matinada, vaig sortir del pis sense fer soroll, la pitzeria no estava molt lluny. Quan vaig  ser a prop, vaig entrar al bosc del costat, i des d’allà em vaig posar en un lloc que em permetia tenir bona vista de la part de darrera de la pitzeria. El barri estava molt tranquil a aquella hora, i, a aquella època de l’any, encara hi havia una mica de claror i feia poc fred.

Al final, vaig veure el que havia de ser Al Mehdi, que sortia amb diverses bosses d’escombraries, li vaig tornar a fer una foto. Després de que les llences, es va fumar un cigar. En 20 minuts sortia amb dos companys i tancaven el local. El podria haver seguit, però vaig decidir fer una altra cosa. Em vaig posar la braga de tal manera que em cobrís la cara, i vaig anar allà on havia vist que el tal Al Mehdi, havia deixat les restes del seu cigar. El problema al arribar allà, va ser que hi havia 10 collies més, no obstant, anar palpant, vaig veure quin era la més calenta. Vaig enrotllar-la en un mocador de paper. Tot i que estava molt segur que aquell cigar era el que el suposat Al Mhedi, havia fumat, vaig acabar emportant-me les 10 colilles que allà hi havia.

10. La captura serà difícil

Va ser difícil convèncer als companys. Però finalment van acceptar agafar-se dies de festa i vacances, i venir a Suècia per la descabellada idea de comprovar si aquell home era Al Mehdi Sens dubte tot plegat era de bojos, i jo els esperava amb una bossa de plàstic amb deu colilles, esperant trobar-hi ADN que confirmes les nostres sospites.

En tres dies tindria els primers companys allà amb mi, al mateix Hotel on jo ja hi era des del matí. Aquell Scandia a Sodermalm seria la nostra oficina. Jo tenia aquells tres dies per començar a ordenar-ho tot i començar a pensar què i com ho faríem. Havia moltes preguntes a l’aire. Si Al Mehdi era viu, com havia arribat allà? Amb l’ajuda de qui? Era un perill per Suècia? Qui eren els que l’acollien? Els Mossos ho sabien? La Policia Nacional ho sabia? El CNI ho sabia? La policia sueca ho sabia? Tenia el mateix nom? O potser una altra identitat? No parava de mirar les fotos que havia fet la nit anterior a la pitzeria, i les passava de diferents maneres i en diferents combinacions, per el software de reconeixement facial. No hi havia dubte, almenys segons aquell programa, aquell home era Al Mehdi, un home que a Catalunya es donava per mort, el cap del comando que va atemptar a la Rambla de Barcelona i a Salou, allà estava, amb barba i fent de cuiner en una pitzeria a les afores d’Estocolm.

Els dies anaven passant, i volia fer una altra cosa abans que arribessin els companys. Calia pensar com procedirem si, com tot semblava indicar, aquell era el home que feia anys buscàvem com un fantasma. Vaig estar donant-hi moltes voltes, però, vaig arribar a la conclusió, que la única manera de capturar-lo amb èxit i portar-lo a Catalunya per jutjar-lo, era de forma legal via la policia sueca. Amb tot, vaig començar a escriure en un paper, amb qui de de  la policia sueca, podria començar a parlar per preparar el terreny. Calia però, intentar afinar la proposta, i garantir el màxim que el meu contacte suec, no parlés amb els espanyols o amb els Mossos, ja que allò podria portar-nos problemes. Tenia la sospita, que Al Mehdi no havia fugit de Catalunya sense algun tipus d’ajuda directa o indirecte d’alguna autoritat espanyola. Al final, vaig decidir-me a trucar a una policia sueca, que havia conegut en unes jornades internacionals a Escòcia.

11. Els suecs finalment ajuden

Era el dia que els primers dos companys arribarien per la tarda a l’aeroport d’Arlanda. Els aniria a buscar jo mateix amb un cotxe de lloguer. Però a les 10, havia quedat amb la policia sueca al seu despatx, a la seu central de la policia sueca que es trobava a Sodermalm, a prop de l’hotel. Havíem acordat dos condicions mútues. Ella no explicaria res als seus superiors del que li digues, si ells li preguntaven. Jo havia acceptat precisament, fer aquella trobada oficial, i per tant, que em rebés a plena llum del dia al seu despatx. Si els seus companys i superiors preguntaven, ella diria en part la veritat. Jo era un Mosso d’Esquadra, que estava allà per donar-li informació sobre un cas de narcotràfic. Jo volia sortir d’allà amb dos objectius complerts. El primer, que es creies la meva historia. Això, que Al Mehdi el cap dels atemptats del 2017 a Catalunya, era aquell home que treballava en una pitzeria a les afores d’Estocolm. Amb això tindria gran part del recorregut fet. El segon objectiu, era que la policia sueca actués fins el moment de la captura de Al Mehdi, sense explicar res a cap cos espanyol, això -li diria jo- incloïa als Mossos. Per això, li havia de donar elements que li fessin creure que els aparells de l’Estat Espanyol, podien tenir un alt interès en fer saltar pels aires la operació. Per això, també calia que li fes creure que Al Mehdi era un perill per la seguretat de Suècia, encara que en aquell moment, allò no fos veritat, o jo no tingues cap element per defensar-ho.

-         A veure Mia, no se per on començar....

I després de fer-li una breu introducció, situant-la, vaig passar als fets. Vaig ensenyar-li les diverses fotos fetes a Al Mehdi, tant d’antigues, com de les fetes en els dies anteriors, per tal de que ella comprovés amb els seus mitjans, que aquelles fotos coincidien. La Mia m’escoltava seria però amb cara d’escepticisme. Encara va fer una cara més estranya, quan li vaig dir que tenia 10 colilles de cigars de feia 4 nits, en el meu hotel, que calia comprovar per restes d’ADN de Al Mehdi, abans no fos massa tard.

-        A veure...i..., i que vols que faci amb tot això? M’estàs dient que aquest tio, és Al Mehdi...que és qui va ser el cap del comando que va atemptar a Barcelona...que ara està a Suècia... aquí,  a pocs quilometres...

-         -        Sí... -em va tallar, no havia acabat de parlar-.

 -        i... suposant que fos cert, a més, em demanes que no digui res a la policia espanyola... això no ho puc fer... que et penses que diran els meus superiors?! Em sembla poc creïble que les autoritats espanyoles hagin d’alguna manera, facilitat que Al Mehdi s’escapés...

 -        A veure Mia, ja se que tot sona molt rocambolesc, però et recordo que aquest tio era... treballava per el CNI...a més... escolta.... anem per parts... hi ha indicis més que suficients... raonables... per dir que aquest home de la pitzeria, és Al Mehdi...anem per parts...

 -        Escolta, no puc actuar fora de la cooperació internacional...

 -        Mira, fem una cosa... a veure...escolta... a més... qui et diu que aquest no prepara alguna cosa a Suècia... i qui són els seus amics? Podeu investigar-los... us fem un favor si l’extraditeu...però el que et demano, és que fins que no el tingueu detingut, no feu una roda de premsa i...

 

-        M’estàs dient que fins que no el detinguem no li diem res a...a.. ni policia, ni Mossos...

-        Sí...escolta anem per parts, ei...escolta, mira...això és el que et deia, fem les comprovacions d’ADN...tornem a comprovar les fotos, confirmem doncs que és ell... el detenim i llavors només en aquell moment, fem...feu... una roda de premsa i informeu al públic, i allà es diu qui és, el cap del comando que va atemptar a Barcelona al 2017...i dius textualment, que se’l donava per mort... i que l’heu trobat fruit de diverses casualitats...jo m’encarrego d’avisar la televisió pública catalana, i a altres periodistes... i la resta ja anirà sol...

 -        Tot això és una bogeria....però d’acord, estic d’acord que la historia que dius pot ser certa, però la clau es comprovar ADN de les colilles de tabac amb altres restes d’ADN que tingueu de Al Mehdi... això ho podríeu tenir?

 -        Sí, aquesta tarda arriben tres amics meus... amics del grupet aquest secret, tots mossos, i un d’ells porta material, serà la clau...

 -        D’acord...primer fem això, i després... no se, ja m’inventaré alguna cosa per dir-los als meus caps que ni diguin res.... res fins que fem roda de premsa...

 -        Sí, i dir-los sobretot que aquest tio és un perill, que cal que l’expulseu de Suècia, i per tant l’extradireu a Catalunya... i amb això et vull dir, que informeu primer als Mossos...això és important, ja et dic, la premsa ens ajudarà a que els espanyols no ens la fotin...i per fi, puguem extradir-lo...això serà un bombaso, aquest tio el donen per mort...i sobretot, si els teus caps et posen problemes sobre mantenir en secret les operacions de les autoritats espanyoles... digueu-li que els teus contactes, és a dir nosaltres, us fem dos favors. Un com ja he dit, feu fora del país Al Mehdi... i... n’estic segur, en detindreu a uns quants més...

Casi arribo tard al aeroport, però estava content, la feina de llargs anys, donava fruits. Tenia més o menys emparaulat, que un cop féssim comprovacions d’ADN, la policia sueca detindria Al Mehdi per terrorisme.

Tres dies després d’aquella conversa, va passar, no ens ho podíem creure, estàvem els quatre a la meva habitació de l’hotel, amb el meu portàtil, seguint la última hora per TV3. Al Mehdi havia estat detingut per policies de les forces especials sueques.  El descrèdit pel CNI, per la Policia Espanyola i pels Mossos, era majúscula. L’home que havien donat per mort durant anys, vivia amagat a Suècia fent de cuiner en una pitzeria a les afores d’Estocolm.

Al Mehdi va ser extraditat sis mesos després, per terrorisme, quan feia un més de l’inici de les negociacions entre el govern de  Catalunya i el de l’Estat Espanyol, per formalitzar en el termini de dos anys, la independència de Catalunya, segons s’havia acordat en els acords d’Oslo, després d’anys de violència estira i arronses.

Al Mehdi va viatjar en un avio de la policia sueca fins a Madrid. No obstant, fruit de les negociacions prèvies entre els governs, es va decidir que Al Mehdi seria traslladat a Barcelona i seria jutjat pel nou Tribunal Suprem de la República Catalana, el primer òrgan oficial independent reconegut en les negociacions entre els governs. No se sabia quan duraria el judici, però el que era cert, almenys així s’havia acordat, és que aquest, es faria sense pressions espanyoles. Els acords entre governs també havien establert que l’Estat Espanyol, amb comprovació internacional, donaria als nous jutges catalans del nou suprem, tota la documentació que tenien sobre Al Mehdi. El volum conjunt dels dossiers sobre el cas, provinents de Madrid, Barcelona i Estocolm, era de 9000 pagines. Finalment, i amb alta probabilitat, moltes preguntes podrien ser respostes. Més enllà del paper de Al Mehdi en els atemptats del 2017, i del fet que aquest treballava d’alguna manera o altre pel CNI, caldria veure, si aquell atemptat i l’intent d’algun altre que es va avortar en l’explosió d’Amposta, van ser dissenyats per aturar durant uns anys la independència de Catalunya. Venien mesos interessants.