En defensa de la República.4.La demanda dels robots policia

Nosaltres els vam fer cas.  La seguretat de l’estat a través del meu xip, em va donar ordres de seguir-los i mirar de no provocar cap desordre, conflicte o xoc diplomàtic a la lluna. Per això, vaig animar a la resta de companys a seguir aquells robots. Vam avisar això sí, a l’Albert, l’únic de nosaltres que es va quedar a la nau en la zona de l’hangar. Estàvem a l’expectativa del que podria passar durant els pròxims minuts. Seguir robots, per nosaltres, com a ciutadans socialistes, era una cosa ben estranya. No tant perquè seguíssim robots (la relació robot humans és un tema complex que donaria per molt), sinó, perquè és de llei a casa nostra, que qualsevol decisió que vincula més de tres persones sense vincles familiars, aquestes s’han de basar en el debat i diàleg. No cal dir, que el sistema de xip universal permet fer aquests debats i prendre aquestes decisions en qüestió de segons. No és com fa segles segons diuen els relats històrics, que la gent debatia en assemblees durant hores, no. Per tant, que haguéssim de seguir els robots sense abans haver decidit què calia fer de forma democràtica, ja deia molt poc d’aquells robots i d’aquella societat. És a dir, que eren robots programats des de principis capitalistes. Les assemblees presencials són, a la nostra república socialista, quelcom que es fa dos cops a l’any als diferents barris, però més com a acte simbòlic d’insaturació i clausura de l’any, i com un retre comptes en companyonia, de les decisions més importants que hem anat prenent com a societat via el sistema cervell - xip. Pel dia  a dia, les decisions es prenen a través de la dialèctica cervell comú – ciutadans-ciutadans. És difícil explicar el nostre sistema de democràcia socialista a algú que no sigui d’aquesta era, però ho intentaré. El sistema xip universal, que tots tenim implantat des de que naixem, està connectat amb el Cervell Comú Socialista com us he anat dient, que d’alguna manera, exerceix de cervell-constitució de la república. El Cervell, és un sistema d’intel·ligència artificial quàntic en constant modificació (segons inputs dels ciutadans).  Així, de forma automàtica, quan es posen lleis a debat, estiguis al transport col·lectiu, a la platja, o a la feina, un pot prendre decisions sobre les lleis de la república de forma immediata. La llei, al pocs segons de la decisió col·lectiva, s’elabora i queda acceptada (o rebutjada segons les majories), i entra en vigència. Cada ciutadà (segons edat, segons cada subsistema al qual pertany etc.) pot prendre decisions en sobre els diferents nivells que afecten el dia a dia de la nostra república. Per exemple, un estudiant de 16 anys, té el xip actualitzat per poder prendre decisions  sobre els organismes de govern de les institucions d’ensenyança obligatòria que tingui assignades (siguin virtuals o presencials) té poder de decisió sobre les lleis de la república (perquè ja és major d’edat), o, bé, té poder de decisió sobre els òrgans de govern de l’habitatge col·lectiu on visqui etc. Així, el xip de cada persona, s’actualitza segons la seva condició i lloc de residència. Aquesta és la base dels “permisos” que té per decidir en diferents àmbits de la seva vida. Aquesta sistema democràtic és típic (en diferents formes) de diferents estats socialistes al llarg de la galàxia, però no és comú en els estats i societats capitalistes. Una altra qüestió és la relació robots -humans. Està sorgint a casa nostra el debat sobre si els robots poden tenir els mateixos drets que els humans. Jo penso, i és el que passa a la nostra república, que els robots per definició no tenen drets. I, per tant, no haurien de poder-te manar com sí ho fan els robots a la Lluna, en algunes ocasions. Algunes ONG’s dels estats capitalistes, acusen per aquesta posició dels estats socialistes, de racistes. És a dir, de discriminar els robots pel fet de ser-ho. Però repeteixo, això és absurd, els robots no tenen els mateixos drets a casa nostra perquè es considera que han d’estar sotmesos a la raó i consciència humana que és superior. El problema certament, és que avui molts robots tenen capacitats tecnològiques similars a molts humans. Certament, durant molts anys, a moltes repúbliques socialistes, s’ha limitat per llei la capacitat tecnològica dels robots, precisament, perquè no siguin equiparables als humans en dret. El problema, és que en les societats capitalistes s’ha deixat total llibertat no només al desenvolupament tecnològic dels robots, sinó a garantir llibertat total de relació entre humans i robots. Evidentment, les dues posicions porten problemes. Com nosaltres mateixos hem comprovat al port franc de la Lluna, el robot capitalista té la capacitat i la legalitat, per poder-te manar. Això evita protestes de robots... sí. Però sotmet els humans a màquines. Certament, a la nostra república, passa una mica el contrari, els humans sempre tenen primacia sobre els robots. No obstant, estan apareixent últimament protestes d’aquests (dels robots) reclamant equiparació de drets.

Sigui com sigui, tornant a la Lluna. Aquells robots policies ens estaven conduint cap a una zona del port desconeguda. Vaja, que no sabíem cap a on estàvem caminant. La nostra sorpresa va ser màxima, i el neguit va créixer, quan aquells robots ens van fer entrar en una sala d’interrogatoris del sistema de fronteres i duanes.  Però la sorpresa va ser encara més gran quan vam veure que més enllà de nosaltres tots eren robots!  Va ser dur, humiliant diria, haver d’estar en una situació on qui portaria la veu cantant serien uns robots – frontera, o com collons en diguin. Us imagineu un robot amb potestat per prendre decisions vitals per a tu? No les teníem totes.

Un cop asseguts en aquella sala, un d’aquells robots – frontera o robots- policia o el que fossin, va anar directe al gra: “ la seva nau ha efectuat una maniobra il·legal a l’entrar al port. Per això seran multats. Els hem fet venir per assegurar-nos que pagaran la multa abans de marxar de volta cap a la terra. Poden sortir. Tinguin bon dia”. Ens va sorprendre que ens haguessin fet passar en aquella sala només per anunciar-nos una multa. Però això no era tot. El que era estrany, era el motiu d’aquella multa. A nivell tècnic, precisament per evitar problemes com accidents en l’aterratge, les naus es connectaven en un centre d’operacions de l’hangar, i així de forma automàtica, totes les operacions necessàries per aterrar es duien amb precisió i sense problema. Però, tot allò, no anava de cap infracció, allò era per distreure’ns, els robots ens sorprendrien de nou. Així, quan ja havíem fet uns metres pel passadís que ens portava de tornada al nostre hangar, uns altres robots, més ben fets, grossos, alts i, de color negre mate, es van posar al davant nostre i ens van aturar. “parin”.

Nosaltres ens vam espantar. Però, ràpidament, vam veure que de moment no havíem de témer per la nostra vida, encara que vam veure ràpid que la cosa es complicava de forma sorprenent. Així, un d’aquells trets robots ens diu: “perdonin, però tot allò de la multa formava part d’una operativa per despistar. Cal que ens segueixin”. Vaig prendre-li la paraula i els vaig dir que ens donessin uns instant per decidir. I el robot, tot foteta, va dir: “sí, tenen uns instants, però han de venir. És d’obligat compliment”. Jo, amb pocs segons, ja tenia un missatge via xip. Era un missatge de la central de la seguretat de la república que em deia: “aneu-hi, encara que impliqui entrar al subsol. Pot ser important. Us podreu comunicar amb nosaltres, però els xips no guardaran cap informació d’allà sota”. Amb aquella informació, i com a cap d’aquella expedició comercial (que era la meva tapadora com agent de la seguretat de l’estat), els vaig dir als companys que seguíssim a aquells robots fornits. L’argument, els vaig dir, era que des del ministeri de comerç exterior no volien cap conflicte diplomàtic, i que només demanéssim suport consular en cas de témer per la nostra vida. I així ho vam fer, vam seguir aquells robots. Aquelles maquines ens van dur fins a un lloc bastant rònec. Sembla que era una zona on paraven a descansar i alimentar-se (si és que es pot dir així) els robots d’aquell hangar.  Realment, és difícil descriure aquell lloc (com ho seria dels molts que veuríem en les hores que havien de venir).  Només us dic, que allò semblava una taberna malgirbada, bruta, i amb molta pudor a garatge mecànic per a naus.

Per, va haver-hi una escena en aquell lloc, que se’m quedarà gravada de per vida. La de dos robots fent sexe a la recamera d’aquell local. (sí, això és el que sembla que vaig veure). Tot allò confirmava el que ja sabíem teòricament, i que ara veiem, que els robots de les societats capitalistes se’ls ha permès ser com humans (fins hi tot alguns a nivell morfològic). I pel que anàvem veient un cop rere un altre, això volia dir que pel que semblava, els robots de les societats capitalistes semblaven tenir els mateixos drets que els humans. Amb un però, que molts dels robots semblaven clarament superiors intel·lectualment i físicament a molts humans d’aquella societat. Sigui com sigui, després de seure’ns en un racó d’aquell antro, i mantenint-nos ben juntets tots, aquells robots fornits van tornar a aparèixer al cap de 20 minuts de que estiguéssim allà. El robot que semblava estar al comandament, es va acostar ell sol a la nostra taula, i de cop, ens va revelar per sorpresa nostre, un altra volta, un fet que portaria molta cua ”Sóc del servei de seguretat secret de la Lluna. El president de la seva república socialista mort al 1945 del segle XX, està aquí, congelat en una cambra, hi ha la possibilitat de fer-lo renéixer”.

No us puc descriure la cara que devíem fotre quan ens ho va dir. Però diria, que més xocats i astorats devíem estar, al cap d’uns minuts, quan ja més o menys, havíem entès què collons havia dit aquell robot. El robot, després de deixar-nos uns bons llargs minuts per nosaltres, va dir: “Sí, el que senten, el president etern, el que va fundar la seva república socialista ja al 1936, es troba aquí a la lluna, i pot ser reviscolat”. No obstant-  va continuar el robot- cal que, si accepten fer això, em confirmin abans que informaran al seu govern, vaja, que em confirmin que estan autoritzats per a fer-ho”. Jo vaig dir-li d’entrada, i per curar-me en salut el següent: “miri senyor robot (no sabia com tractar a un robot capitalista) nosaltres no som ningú, és cert que som representants de la república socialista confederada de la terra... com tot ciutadà... però això no vol dir que ara mateix... bé, no se que podem decidir ara nosaltres...necessitaríem més temps...no tenim poders per ara...” . Però el més flipant, i sempre se’m quedarà gravat, va ser el que el robot va dir seguidament: “se que en els estats socialistes tots els ciutadans tenen accés directe al govern, vostès també són govern, per tant, ara mateix, podrien decidir”. Jo vaig contestar: “miri, no se que pretenen, però necessitarem més temps, nosaltres formem part de la decisió sí, però... necessitem temps...”. I el robot hi tornava “no pretenem res, simplement fa un any que sabem d’aquest lloc en el subsol de la lluna, fins ara era un secret, i ja que vostès són els primers ciutadans de la república socialista confederal de la terra en venir a la Lluna des de llavors, doncs han sigut els primers en ser informats. Ho havien de saber. Ara ho saben. Necessitem resposta”. Jo (i tots) començàvem a estar nerviosos: “Miri Sr. Robot...és que per prendre una decisió d’aquestes, i d’aquest tipus... necessitem més informació. Així, d’entrada, qui el va portar a aquí el president mort? Qui el va embalsamar? Es va embalsamar a aquí? I qui va autoritzar tot això? Quan fa que el cos és aquí? Realment és cert que podrian tornar-lo a la vida?” Jo no volia dir-li gaire més a aquell robot per temes de seguretat, i malgrat tot aquell embolic en el que estàvem, pensava que calia entrar al subsol de la Lluna, encara que tot allò fos una trampa per alguna cosa que en aquell moment desconeixíem. Però el que em preocupava més de tot allò, era que, si el que el robot deia era cert, la historia del nostre poble era més complexa i rocambolesca del que sabíem.

És a dir, la nostra república tenia molts més anys del que ens pensàvem. Però és que, segons semblava, el que en principi era el primer president fundador de la república, si es pot dir així, no era qui ens pensàvem que era, sinó algú que estava congelat a la lluna i que havia viscut feia molta anys, més dels que ens pensàvem segons els nostres registres. Cal dir que a la nostra república avui, el càrrec de President/a és escollit per sorteig entre tots els ciutadans. És un càrrec, també val a dir-ho, de caràcter simbòlic i que dura 5 anys.  No obstant, se’ns escapaven moltes coses. Qui havia sigut aquell president? Tenia importància que fos el fundador de la república? I si els nostres enemics tenien interès en intentar ressuscitar aquell president per alguna cosa que ara se’ns escapava? Però i si era important per la nostra memòria col·lectiva saber què havia passat feia uns 1800 anys (o potser més)? I si era important per tots nosaltres poder recuperar aquell cos congelat i decidir entre tots un cop a la terra que fèiem amb ell? Havia estat usurpat d’alguna tomba a la terra? El meu cap donava voltes. Però, en aquell moment calia decidir, ràpid, si entràvem al subsol  lunar per comprovar si aquell suposat president embalsamat era de veres, llavors ja decidiríem.  En base la nostra deliberació amb la central, la resposta va ser afirmativa. Calia baixar al subsol a investigar. Però us haig de dir, que més enllà del nostre deure, tots els que estàvem allà, menys el pobre Albert que es quedaria vigilant la nau a l’hangar, ens moríem de ganes d’entrar al subsol de la lluna! Per fi coneixeríem una societat capitalista!