En defensa de la República.5.Dins el subsol lunar: capitalisme, capitalisme, capitalisme

 En una part de l’hangar, hi havia una trampeta amb unes escales que baixaven i baixaven. Va ser impactant veure que tots els que circulaven per allà eren robots, tots, menys nosaltres. Estàvem bastant nerviosos, i durant la llarga baixada, ja vam començar a veure coses que mai havíem vist. El comportament dels robots cap a nosaltres! Allò era una de les coses que més em van quedar gravades d’aquells primers passos cap a la part habitable de la lluna. El que va passar, és que durant tot aquell trajecte avall, molts dels robots que ens vam creuar ens tiraven “piropos” i mirades lascives. Fins hi tot alguns ens intentaven tocar! Sort que els robots que ens escoltaven fins avall, feien impressió i de fet, ens protegien, perquè sinó en algun moment no se que hagués passat. Ja havent fent un bon tros avall, un dels robots que ens escoltava, el que manava, ens va dir que aquells robots que ens miraven d’aquella manera, ho feien perquè van saber d’immediat que nosaltres veníem d’un estat socialista, on aquelles coses no ocorrien, i per això se’n van aprofitar. 

I és que, certament, ens va sorprendre molt aquella actitud envers nosaltres d’aquells robots.  Clarament, allò no ho havíem vist mai, no eren com en el nostre país, on a més de que tots els robots eren bastant iguals, degut a la normativa socialista, aquests eren molt més respectuosos amb tots nosaltres, també degut, valgui dir-ho, a les lleis i als valors socialistes. No m’hi vull estendre més, però la llei socialista és molt clara: obliga a una programació dels robots de forma que sempre siguin sotmesos a les ordres humanes. És el vell principi de la tecnologia als servei de la humanitat i no al revés. Però a la lluna, no hi ha lleis que regulin la relació robot-humà. La única llei sembla ser la de la lliure relació entre robots i humans. La conseqüència d’això, ha estat que durant centenars d’anys, no hi ha hagut una limitació tecnològica a la fabricació de robots, fet que ha provocat que avui, molts robots siguin físicament i intel·lectualment superiors a molts humans lunars. Hi ha una altra qüestió gens menor que té a veure amb l’estètica. A les societats capitalistes com la lunar, es permeté de forma lliure construir robots amb aspecte humà. Això és important, perquè d’alguna manera fa que molta gent puguis pensar que els robots mereixen els mateixos drets que nosaltres. Ara bé, certament, aquesta llibertat a l’hora de construir robots típic de les societats capitalistes, fa que un pugui apreciar una diversitat tecnològica i artística important. Repeteixo, a un cost humà elevat, això, que molts robots lunars i d’altres societats capitalistes són superiors als humans en molts aspectes. En les societats socialistes, això no passa perquè històricament s’ha limitat per llei desenvolupar robots superiors als humans. No només això, sinó que s’ha tendit a limitat poder construir robots amb un aspecte semblant a l’humà.

Al final d’aquesta escala que vam baixar durant una hora donava a una porta que connectava amb la ciutat subterrània lunar. Allà on realment es desenvolupava la vida d’aquella colònia capitalista. La sortida per aquella porta final portava a un carreró petit i secundari poc il·luminat. Un cop sorties d’aquell carrer, anaves per fi a parar a una part del vertader subsol lunar. Per què us en feu una idea, allò té un aspecte de grans centres comercials gegants i atapeïts d’humans i robots de totes categories.  A l’inici els meus ulls van tenir dificultats de distingir tot allò. Llums, i més llums, botigues de tot tipus, aparadors llampants, tot es venia i comprava! Em va sorprendre veure tot de botigues i cadenes privades, on es venia de tot! Vam entendre que vam anar a parar a la part “comercial” del subsol. En altres parts havia haver-hi zones d’habitatges o altres tipus d’espais. Tot cas, estàvem al mig d’un gran basar!  Vam acostar-nos a algunes de les botigues d’aquella zona.  Costava de creure que tot es pugues vendre i comprar, que tot tenia un preu! En una fruiteria, es venia per exemple, fruita de la nostra república a preus desorbitats! Una fruita que només l'elit de la Lluna en podria comprar. Per contra, a la mateixa botiga hi havia fruita feta de succedani, fruita de laboratori, barata, que el poble ras de la Lluna es podia permetre. Bé, permetre, vol dir que es podia comprar, amb sort, dues peces de fruita al més o alguns, a l’any! I pensar que nosaltres obtenim de les botigues col·lectives una quantitat de fruita de primera qualitat al mes, amb la qual un pot quedar ben tip.  Un altra qüestió que ens va sorprendre, és que a les pantalles gegants que estaven arreu d’aquelles galeries, hi havia un missatge d’un dels canals de l’única TV de la lluna, on es podia llegir i sentir de forma repetida: “atenció als sabotejadors socialistes, us volen robar el vostre treball i els òrgans que tant us ha costat tant de trobar pels vostres familiar”. També em va sorprendre el sistema de pagament en aquelles botigues, que era diferent al nostre. Segons ens van dir els nostres acompanyants robots, cada persona (i robot) té un crèdit total mensual segons el seu salari. Ara bé, quan aquest crèdit s’acaba, la gent se’ls ha d’apanyar com pot. Una de les coses més diferents del sistema de pagament capitalista lunar, era que permetia generar en la teva compte de pagament una cosa que es diu deute. El deute segons ens explicaven els robots  - policia que ens acompanyaven, era generat per les empreses privades quan volies comprar en els seus establiments quan ja no et quedava crèdit mensual. És a dir, de forma estranya, si el teu crèdit s’havia acabat i volies comprar fruita, la podries comprar, però allò generava crèdit negatiu que el proper mes hauries de tornar en més quantitat. No se si soc capaç d’explicar-me tant bé com el robot, però el deute era un concepte difícil d’entendre per mi . Per tot depenia d’allò! El robot va dir: “ i llavors siguis robot o humà, quan més deute tens, més fàcil acceptaràs un treball de merda durant moltes hores a la setmana. És allò o morir de gana, o si tens sort anar a fer treballs forçats”. Us podeu imaginar la meva cara quan el robot m’anava explicant allò tot sortejant parades, botigues i éssers diversos per aquells passadissos.

A l’estat socialista el sistema de crèdit funciona de forma similar, si més no a nivell tecnològic. Però el concepte de tot plegat és molt diferent. Així, tu autoritzes el teu xip cerebral a fer una transacció d’uns productes a qualsevol establiment de l’estat o a les cooperatives. La diferencia clau és que per obtenir el que necessites per viure, el crèdit no té límit. Ara bé, els xips incorporen un sistema d’alerta - límit que s’activa quan vols adquirir més del que necessites mensualment per viure bé. Cal dir, perquè això és una falsa idea que corra per les societats capitalistes segons he pogut llegir, que el crèdit mensual gratuït inclou cert tipus d’oci, no tot tipus d’oci. És  a dir, a veure si m’explico millor. A l’estat socialista, hi ha una part del teu crèdit mensual que està socialitzat, és a dir és pagat entre tots. Aquest crèdit et permet viure bé. Si vols més, has de treballar algunes hores l’any. I diràs? I llavors qui treballa per generar els productes i crèdit mensual de cada ciutadà? Doncs els robots. I com veureu això, i com he anat dient, això és origen de contradiccions socials entre humans i roboys a la nostra república.

En canvi, en societats capitalistes, com la Lluna, sinó treballes no menges, no tens lloc on dormir, no tens res. Es sorprenent veure en el subsol lunar, com a cada cantonada hi ha persones demanant almoina, o robots demanant que els deixis un lloc o una bateria o quelcom per endollar-se i no parar-se. Però torno a la qüestió del treballar! Què collons vol dir que si un home o dona no treballa no pot viure?! Torno a la qüestió fonamental del treball. Com us deia, a la nostra societat socialista, qui treballen per produir són els robots. No vol dir que els humans no treballem. Els humans podem treballar per dos motius, bé n’hi ha un tercer que últimament entre els més joves s’està posant de moda. Començo pel primer.  El primer motiu pel qual un pot treballar, com us he dit, és per tenir algun crèdit de més en el teu compte mensual. Això té un límit segons les lleis de l’estat. És a dir, si tu vols comprar més d’algun producte, perquè ets un golafre, pots treballar alguna hora al mes. Ara bé això té un límit com us deia, que es basa en no sobrepassar uns nivells establerts de desigualtat social. A la pràctica, pocs humans treballen de més per aquest motiu. Com us he dit, el nostre crèdit gratuït, permet comprar tot el que un vol cada més de forma satisfactòria. Fins hi tot hi ha hagut queixes de que sobra menjar i s’ha de tirar. Cal pensar per altra banda, que sanitat, educació i habitatge entre algunes altres coses també són gratuïtes però van a càrrec directament de l’estat i les cooperatives autogestionades estatals, i per tant no surten del crèdit mensual. El segon motiu pel qual un humà es plantegi treballar és per servir a la pàtria. És el meu cas actualment, que he acceptat una posició dins el servei de seguretat de l’estat. Aquestes posicions no estan remunerades. També serveixen això, per no avorrir-se. I aquí ve el tercer motiu de moda. Avui en dia, molts joves miren de treballar algunes hores al mes per no avorrir-se. Alguns d’aquets llocs se supleixen normalment amb feines de servei a l’estat, al sistema polític o al de suport social. Però cal dir però, que els últims anys, davant l’augment de demanda per treballar unes hores al mes, no hi ha feina per tothom que ho vol. Llavors en alguns casos, el que es fa, és treure en circulació alguns robots, i posar-hi de nou humans en alguns llocs concrets.

Tot aquest debat sobre si els robots estan discriminats a la nostra república en comparació a la lluna, on els robots estan en igualtat de condicions, ha fet aparèixer a la nostra república certes persones i certes ONG’s que reclamen drets per tothom, és a dir considerar ciutadans també els robots. Aquestes ONG’s que tenen la seva matriu als estats o colònies capitalistes com la Lluna, acusen als nostres governs d’explotar els robots. Hipòcrites! Ells si que exploten a tothom! El problema d’aquestes demandes, és que l’objectiu es fer-les arribar a les Nacions Unides.

Sigui com sigui, i per tot això, per nosaltres no deixa de ser curiós que a totes les botigues d’aquell subsol, en una rere l’altre, hi hagués homes i dones treballant igual que els robots! O molt més! En alguns casos em va semblar veure que de fet, sovint,  els humans treballaven sota les ordres del robots! Veure per creure! A quin cap cap això?

Un altre tema interessant, és sobre qui són els propietaris de totes aquelles botigues de la lluna capitalista. La majoria ens deien els nostres escoltes robots, eren humans, de la terra, de les Nacions Unides és a dir de la part capitalista del nostre vell (i bell) planeta. Altres eren d’inversors capitalistes de Mart. Mart, per cert, és una dictadura pura i dura, però capitalista! La lluna va pel mateix camí! La qüestió de la propietat també se’m feia molt estranya. La majoria (per no dir tots) dels productes que hi havia allà exposats en aquelles aparadors, eren fets per humans o robots, sota les ordres dels capitalistes pel seu guany personal, no per servir les necessitats de les persones en primer lloc! Això explicava que en aquells aparadors hi trobessis un munt de coses inútils. També em van sorprendre les cares d’aquelles gents que voltaven per aquells passadissos d’aquell subsol lunar atapeït. Els robots feien servir una paraula estranya “estrès”. Era difícil entendre què volia dir amb precisió, però els robots que ens escoltaven, ens deien: “la gent... estrès! Ulls vermells, suor, cara poca amics, prims...”. També era molt sorprenent una cosa que de bones a primeres no vam acabar d’entendre. La gran majoria de gent que pul·lulava per aquells passadissos era miserable pobre en diuen, anaven o venien de “treballar” en aquelles botigues o en altres zones del subsol a fer altres tasques algunes de molt dures segons ens deien els nostres amiguets robots, i tot per poder garantir menjar i un sostre! Això els que tenien més sort. Però de cop, en algunes ocasions, veies passar tota una família sobre uns palanquins per cada un dels seus membres. I què collons és això?! Li vaig dir a un dels cepats robots que no em treia la vista de sobre- i ell em diu:: “gent important, líders de la lluna, alguns propietaris, alguns caps de la policia, alguns buròcrates, gent important...”. O sigui, que estàvem presenciant el que en el món capitalista s’entén per “desigualtat”. El robot va seguir: “Els palanquins com heu vist, són blindats, a  dins aire molt pur, aigües, sucs, fruita fresca...”. I viuen aquí, vaig dir jo? “Alguns sí, la majoria sí...però tenen segones residències a Les Nacions Unides, a la Terra, els de més baix ranc en tenen a Mart”. El que no entenc, és qui dimonis compra tota aquesta acumulació de productes de tot tipus, des de menjars, mobles, collarets... hi ha tanta gent rica per comprar-ho tot? Jo he vist alguns preus i cap ciutadà socialista es podria comprar moltes de les coses de molts dels aparadors! “La lluna com saps és un port franc, i això fa que per les grans fortunes de tota la galàxia, els preus a aquí siguin molt barats, també has d’entendre, ciutadà socialista, que la gent dels estats capitalistes es pot endeutar...però arriba un punt que acaben arruïnats, ala presó, suïcidats o fugats (si poden), doncs el deute se’ls menja”. Ja -li vaig dir jo- però si no poden tornar el deute, vols dir que no hi ha molts negocis que perden diners? No ho entenc. “No, no, no, els capitalistes mai perden diners, sí no poden tornar el deute ells, que normalment no poden, redueixen a zero, els crèdits familiars, fins tornar-lo, i sinó, a la presó, els extreuen els òrgans que després els botiguers venen al mercat negre per pobres. Sinó poden amb un òrgan, els maten i ho treuen tot: pell, ulls, fetge, dents. Tot, sinó a la família, així es paguen els deutes en casos extrems” No se quina cara faig fer, però els meus ulls devien de sortir de les òrbites. El robot va acabar: “encara que no s’ho cregui, ciutadà socialista, és veritat”. De cop la xerrameca es va acabar, ens anàvem acostant al nostre destí, vam anar creuant i creuant carrers caòtics, vam passar per passadissos estrets on hi feia pudor humana i pudor de maquina de robot vell. Eren zones fosques i rònegues, on veies cada cop més gent i robots tirats per terra demanant-te almoina. No només això, en l’últim carrer a abans d’arribar, vam trobar el que devia ser el carrer del pecat (per dir-ho d’alguna manera), un carrer ple de prostíbuls! Me’n havien parlat, prostíbuls de tot tipus i gustos, d’homes i dones, de nois i noies, de nens i nenes, horripilant, però també de robots! Hi havia uns prostíbuls només per robots. És a dir, on humans havien de complaure només a robots. Però, finalment allà hi érem, davant d’una entrada d’un local ben rònec que de fet donava pas a un seguit de galeries enormes cap una altra banda del subsol lunar.