En defensa de la República.6.Una sala secreta de l’hospital lunar

Vam entrar en una sala del gegant hospital lunar. Més que un hospital, semblava un mercat, si més no, la planta baixa, no m’ho podia creure. En aquell moment, vam pensar que seria interessant poder fer alguna foto d’aquella zona, per documentar aquell horror i portar-ho de tornada a casa. Però, per fer allò, com ja ens havien advertir, calia subornar amb oli del bo als robots. No obstant, amb això no hi havíem pensat, sinó n’haguessin agafat una mica del motor de la nau que ens va dur a la lluna. Per tant, no vam poder fer cap foto d’aquell mercat dantesc. També sabíem que tot allò no es quedaria gravat al nostre xip ja que per les lleis internacionals la informació de la lluna no podria ser transmesa al Cervell Comú Socialista de la nostre república. Dit i fit ho hauríem d’explicar de viva veu al tornar.  Us ho descriuré. Era un espai molt gran però molt atapeït d’una espècie de tendes o botigues on el que es venia i comprava eren òrgans humans frescos o d’altres maneres. El lloc era fred i feia una fortor difícil d’explicar. Però deixeu que us aclareixi algunes coses.  En aquell “mercat” hi havia com tres tipus de tendes d’òrgans humans. Unes on tenien els òrgans humans (ulls, fetges etc.) dins una mena de capses. Segons ens van explicar els nostres amiguets robots, aquelles tendes es dedicaven a comprar i vendre òrgans vius per a transplantaments. En aquestes tendes hi freqüentaven gent pobre de la lluna o altres planetes que necessitaven un òrgan per ells o pels seus familiars. Els rics de les societats capitalistes, feien servir el ja conegut i més modern sistema de creixement embrionari d’òrgans. Als Estats Socialistes, normalment aquest també era el sistema vigent (i únic legal per tothom). La diferència era que als Estats Socialistes si necessitaves un òrgan la intervenció era gratuïta. Com funcionava la tecnologia? Doncs es basava amb un sistema on et donaven tres injeccions en un mes. Llavors al mes seguent, ja tenies l’òrgan nou o regenerat. Allò que veiem en aquelles tendes o botigues era horrorós, mostrava que la majoria de pobres de les societats capitalistes, havien de fer servir mètodes antics i caducs ja feia segles per intentar aconseguir algun òrgan que poguessin necessitar. Així, només els rics, en aquestes societats, tenien a l’abast la medicina moderna. Aquelles tendes també feien la funció inversa. Algú que tingués deutes, podia vendre’s un tros d’algun òrgan, o l’òrgan sencer sota més risc de mort. Llavors el venedor (normalment metge il·legal) revenia aquell òrgan a la mateixa botiga per molts més diners. Qui volia vendre’s un òrgan simplement o consultava, llavors anaves amb el venedor – metge a unes sales habilitades de darrera aquelles tendes, i després d’unes proves de sang, et dient el preu que et donaven. Allà mateix si volies, i si hi havia lloc en aquell moment et feien l’extracció. Tot allò formava part d’un negoci molt gros present a diversos planetes i que implicava diversos magnats. Hi havia un segon tipus de tendes, on es venien dos tipus de productes. O bé òrgans humans frescos o bé òrgans humans secs.  Hi havia dos qualitats del producte, una per pobres una altra per rics. A les societats capitalistes- almenys a la Lluna ens va dir el robot que manava entre els que ens escoltaven- era comú pensar que els òrgans humans frescos o secs tenien diverses propietats medicinals. Nosaltres escoltaven i observàvem horripilats. Pels pobres no obstant – va dir el robot – aquells òrgans barats (normalment de gent malalta i necessitada que se’ls havia tret), representava l`única font de proteïna per la seva dieta.

Un cop més, vam veure que qui portava la veu cantant de tot el que allà es venia i comprava, eren els robots. I escolta com pot ser això legal? No m’ho puc creure! I el robot em va dir: “ tot el que no estigui prohibit es pot fer, i aquí molt poques coses estan prohibides, seria la fi dels drets humans”. Drets humans ?! – vaig exclamar indignat-. Escolta, i de tot això, en dedueixo que quan la gent mort tot s’aprofita no? Vull dir aquí veiem òrgans de morts també. “Ah sí – va dir el robot – exacte això no us ho avia dit. Teòricament, la llei diu que els familiars poden decidir si aprofiten els cossos dels seus morts, però a la pràctica un percentatge molt alt de persones venen els òrgans dels seus familiars morts, doncs és una via per intentar saldar deutes. Cullons! – vaig dir estorat-. El robot seguidament em diu: “mireu allà a sobre, aquell cartell publicitari- i tots vam aixecar el cap-. “Vingui a la Lluna i trobi l’òrgan perfecte pel seu familiar”. El d’una altra botiga deia: “òrgans km0 i d’alta qualitat, una font de proteïna natural·”. “Té” em va dir el robot, tot donant-me un pamflet comercial que hi deia: “Vingui a la Lluna, i rejoveneixi el seu cos!”. El robot tot murri, em va mirar i continua dient: “És un negoci molt gran, ve gent de tota la galàxia”. I jo ja fins els nassos li vaig dir: “i no podríeu socialitzar el sistema alimentari i sanitari per evitar que la gent mengi aquesta merda... sigui caníbal... o  hagi de treure’s un tros de carn per pagar el deute... o hagi de posar-se un òrgan de ves a saber qui per n o morir...”. Calli! No tant fort” – “Què he dit?!” -li vaig contestar indignat al robot-. El robot baixet em va dir:  “Aquí... si algú el sent dient aquestes coses... el poden acusar d’agitador comunista, o socialista.... o anarquista...Vigili, és un avís, el proper cop l’haurem de processar.

I tot allò em va fer preguntar sobre el sistema mèdic lunar. Li vaig dir: “ Què passa si et poses malalt, o necessites anar al metge. “Depèn va dir el robot...”Si ets rics t’ho pots pagar tot, i tens unes habitacions individuals etc... si ets pobre...bé, si tens un refredat o un dit trencat... hi ha gent que ja ni fa consulta... si vols fer consulta o algun tipus de cura, potser un familiar, potser un metge il·legal et dona un remei barat, també en una farmàcia pots trobar remeis.. ara si la cosa és greu, ho tens fotut”.” Mira una curiositat – va continuar el robot- no saps que a la lluna una gran part de la gent pobre té com a somni ser congelat?”- Congelat ?!, perquè?!”. “Noi, sembla que no entenguis res – va dir burleta el robot – perquè no volen viure aquesta vida”.

Tot plegat em semblava surrealista. Però és que les dades de mortalitat eren molt clares. La mitjana de vida a la Lluna era d’uns 50 anys! Però la desigualat era brutal també en termes de d’anys de vida. Alguns dels dirigents o capitalistes de la Lluna arribaven a viure uns 200 anys. Però hi havia persones pobres que vivien uns 30 o 40, alguns fins hi tot 25 de mitjana! Aquí cal sumar-hi l’elevada taxa de mortalitat infantil entre les capes treballadores. Al nostre estat, la mitjana d’any que la gent vivia era de 100, i no variava gaire entre grups de persones perquè les desigualtats eren poques. Després d’una bona estona en aquell llocs surrealista i horripilant, els robots ens van fer saber que aquell era la ruta més ràpida i segura per anar a trobar el lloc on estava l’antic camarada president congelat, per motius encara desconeguts per nosaltres. Un cop vam sortir ja d’aquell gran mercat de la carn humana, encara vam caminar i caminar una bona estona. Vam anar sortejant passadissos de l’hospital fins arribar precisament a la zona de les sales de congelació - recuperació.  Les sales de congelació- recuperació, no existeixen en els estats socialistes, almenys al nostre, ja que per la llei d’igualtat universal, si tothom pogués ressuscitar-se quan vulgues després de mort, no hi cabríem.

I finalment, vam arribar a la sala on tenien congelat el president de la nostra primera república socialista, mort feina uns quants segles. Ja quan a l’inici de tot, els robots ens van dir que allà a la Lluna, hi havia el nostre primer president congelat, tots vam flipar. Però més enllà de flipar més, al veure aquelles sales amb poca llum i aquells aparells de congelació, teníem moltes preguntes a fer. Les principals: qui havia ordenat que el primer president es congeles ? Quan l’havien portat a la Lluna des de la Terra? Per què? Per què ara ens ho revelaven? Quins interessos podien tenir les autoritats de la Lluna per fer-ho? Tot plegat era molt estrany, i com ja ens havien advertit els robots, aquell afer era molt sensible i podria portar cua. Sabíem que no tindríem respostes a aquelles preguntes, o si més no, a algunes d’elles en aquell moment. Per començar, quan el primer president va morir, aquesta tecnologia de reviure cossos congelats no existia. Sí que existia però, la tecnologia de congelar i conservar sine die. No obstant, segons la informació de la qual disposàvem, i segons tota la història que a les escoles ens havien explicat (que era la disponible en el Cervell Comú Socialista), el President havia estat enterrat, així de clar. Per tant, algú de la nostra república, havia congelat el president (potser la seva família?) un cop mort. Després al cap de molts anys (per qüestions tecnològiques del moment) algú hauria d’haver agafat aquell cos congelat, i sense que es descongeles, portar-lo a la Lluna per tal de canviar el sistema de preservació. És a dir, posar-lo dins un recipient de congelació amb possibilitat de recuperació. Un cop més, és important dir, que tot i que la tecnologia és coneguda a la nostra república, és il·legal poder recuperar a algú. Per tant, efectivament, l’única manera de fer-ho és portar el cos en algun lloc on això sigui possible. Ara bé, és que il·legal és tot el procés de treure el President de la terra, portar-lo a la Lluna etc. O és que potser algú tenia alguna autorització especial per fer-ho? I amb quin motiu? Els familiars en van ser conscients d’allò? O ells també van ser víctimes d’aquestes accions? Potser va ser algun familiar sense consultar-ho a la resta? Va ser tota aquesta operació una conxorxa d’estat estrangers per provocar la desavinença i el caos entre nosaltres? Jo, el que penso. Com pot ser què aquest fet es mantingués ocult tants anys dins la nostra societat? Realment no hi ha registres en el Cervell Comú Socialista? I si n’hi havia, algú els va eliminar? Tot cas, si tot fes pensar que  això va ser així, algú amb molts permisos i responsabilitat en aquell moment podia haver tingut poder per actuar d’aquella manera. Realment no hi ha ningú avui, que sàpiga això que acabem de conèixer? Al buscar a la informació accessible del Cervell Comú Socialista a través del meu xip tot aquest afer no existeix. Per tant, o algú amb poder en algun moment, va eliminar un munt de proves  i permisos etc, o algú des de fora i amb traïdoria va dur a terme aquella acció.

Finalment vam accedir a la sala on tenien el nostre primer president mort feia segles. Els robots ens van explicar que el sistema contractat per conservar el nostre president, era de qualitat mitjana, i que donava un 75 % de possibilitats de recuperació total mental i física del president en qualsevol moment desitjat.  Els robots ens van dir que en aquell moment, nosaltres no teníem poders per fer res, per tant no el podíem descongelar. Però sí que ens van deixar veure el cos, per confirmar que era ell. Els robots no van contestar (o voler) a les nostres preguntes. Sigui com sigui, va ser molt curiós i impactant veure aquell home mort feia segles allà congelat com si fos d’ahir. Uah, allà avant teníem el mític president, el fundador de la nostra pàtria socialista, el primer president de la república socialista, l’anarquista que havia fet les paus amb els comunistes i havia sigut clau alhora de fundar la república socialista confederada, l’embrió del nostre estat actual. El president havia mort de gran, i segons el que recordo de l’etapa escolar, s’havien fet cerimònies importants per despedir-lo.

Malgrat que el culte a la personalitat està avui prohibida, i la llei de govern socialista no permet l’acumulació de poder ni la  perpetuïtat en llocs de govern, tothom recorda aquell primer president. S’han han fet pel·lícules al llarg dels segles, còmics, obres de teatre etc. Recordo que el club de festes del sindicat d’estudiants de la universitat del nord, on vaig estudiar, portava per nom, el president que ara està congelat a una tètrica sala de la Lluna. De fet, parlant del president o presidenta del moment, avui, cada 3 anys, s’escull per sorteig la persona que exercirà les funcions de presidència. Funció que pot exercir degut a l’assistència de sistemes  d’alta tecnologia i intel·ligència artificial cooperativa (el Cervell Comú Socialista) així com d’un cos de treballadors de l’estat que també són rotatius cada 6 anys. No és per posar exemples personals, però fa uns anys, la meva germana, que acabava de fer 18 anys, li va tocar ser presidenta. El mateix passa amb la composició dels ministres i altres càrrecs clau de l’estat. Malgrat la distància del temps, no deixava de ser impressionant veure el rostre tant viu encara, d’un home que va lluitar per coses avui molt òbvies, però no tant en aquella època, l’escolarització massiva, la creació d’un sistema únic de salut i educació, la col·lectivitzacions i la socialització de l’economia, o l’avortament gratuït. Les cròniques fins hi tot parlen de que en la seva última etapa, va estar a favor de començar incloure als homosexuals, en peu d’igualtat en les estructures del nou estat. Però els dubtes eren cada cop més grans, i cada cop era més urgent tornar a superfície, i carregar la nau de liti i urani i tornar a la terra i la nostra estimada pàtria socialista. No vam tenir temps de gaire més, els robots, tornats a preguntar, ens van dir que no podien dir qui ni quan es va portar el president allà ni ens podien dir es de moltes altres preguntes. Ens van dir que estava tot encriptat amb sistemes únics, i que per tant, només una autorització oficial enviada pel nostre govern al de la Lluna podria ressuscitar aquell bon home. En relació a això, ens van tornar a preguntar: “i vosaltres no sou part de govern? No podeu autoritzar això de forma oficial a través del Cervell Comú Socialista?”. No, de cap de les maneres – li vaig dir -. Ja t’he dit que tot i que en la nostre república tots som estat, calen uns procediments concrets que des d’aquí no podem iniciar. Deixeu-ho estar, un cop a casa ja veurem com procedim. Després de dir allò vam estar tots un segons callats. Jo vaig pensar que aquesta insistència, evidenciava alguna ma negre, o alguna mala intencionalitat que volia que ja reviséssim el camarada President per algun motiu que se’ns escapava però no apuntava a res bo.  Però aquell robot ens va dir una última cosa que ens va deixar estupefactes. “Si bé, només una autorització formal del govern de la vostre república pot fer reviure el President, si en el termini d’un any no dieu res, el que havíem vist avui, el cos del president, seria destruït per sempre.  

Aquelles paraules ens van estranyar molt, perquè es contradeien en aparença, amb el que el mateix robot semblava que acabava de dir feia uns segons. Això, que era de primeríssima importància revivir el President. Llavors per quins set sous ara venia a dir que el podrien destruir sense més. Però  llavors, vaig entendre que el que feia aquell tros de ferro i cables era posar-nos presa, potser per prendre la decisió de reviure el President amb ves a saber quins resultats. A més el robot, i entenc que qualsevol ciutadà (si es pot dir així) d’un estat capitalista no acabava d’entendre com funcionava el nostre sistema polític. En termes generals, i en qualsevol decisió d’abast públic o comú, les coses anaven així almenys dins l’estat socialista. Així, a dins les fronteres de la nostra república, el xip implantat des de naixement, unia d’alguna manera la ment individual i el Cervell Comú Socialista, que com hem dit era com un ens artificial que contenia tot el con eiximent públic universal del univers conegut i la nostra república. El xip distingia entre allò propi dels teus pensaments i dels del teu entorn privat (cercle família i amics) i els teus coneixements que per defecte tenien un caràcter públic. A veure si m’explico millor, el xip implantat, permet certes funcions d’acció col·lectiva en un estat socialista, que pel que se, són diferents d’estats capitalistes. Això, el xip que tenim implantat, permet ser ciutadà, és a dir, permet votar, decidir, opinar, escollir els directors d’empreses socialistes, escollir els alcaldes de les comunes etc. És a dir com deia, permet transmetre tota aquella informació i voluntats amb caràcter implicacions públiques. És com el llibre del que us parlava a l’inici de tot. O com una troballa arqueològica. Si jo vaig d’excursió amb uns amics (cercle privat de la meva vida), però trobem de casualitat unes ruïnes antigues (cercle públic) en qüestió de segons tota la informació dels nostres sentits sobre aqueles ruïnes estaran al Cervell Comú Socialista i accessibles a tothom. Però només estarà accessible allò, no la resta de l’activitat amb els amics o família. Envers nosaltres, el xip, a nivell polític, permet que de forma aleatòria, puguem per exemple, com he dit, ser escollits Presidents de la República o membres del govern. El xip també permet triar els treballs que volem fer durant l’any, i les hores que volem treballar, o, simplement autoprogramar el xip, bloquejant aquesta opció, si és que no volem treballar perquè no ens avorrim. A més, el xip permet accedir a tots els serveis personals de tipus universal: salut, educació, menjar, habitatge, sexe etc. En aquest sentit, cal entendre que el xip implantat, és multidireccional, tu decideixes unes coses, i unes altres et venen donades per pel Cervell Comú  Socialista ( que com us he dit, és un òrgan d’intel·ligència artificial públic, i que representa la voluntat comuna de tots els ciutadans). D’alguna manera, de el teu xip i per tant el teu cervell, i per tant tu, estan en diàleg permanent amb la resta de ciutadans a través del Cervell Comú Socialista. Per tant, dels teus pensaments, només aquells públics per llei aniran directes al Cervell Comú. Els teus pensaments més personals i íntims, i tota la teva activitat real individual, d’amistats o familiar, no anirà al Cervell Comú Socialista. Per altra banda, el xip posa límits a certes coses que pots fer amb ell. El xip no permet comprar el que vulguis sinó ho necessites, no permet veure alcohol si estàs treballant, no et permet parlar de certa forma a les dones si ets un home etc. Algunes d’aquestes funcions només s’activen a certs llocs i amb certes persones. Per exemple, durant el temps lliure i d’oci, el xip et permet comprar alcohol ( a no se que el metge t’ho hagi prohibit per salut). En el cas de converses amb dones, la funció sempre està activada, menys quan practiques sexe. És a dir, per una esmena en la llei, dir certes coses a les dones, mentre fas sexe està permès, i el xip no ho bloqueja. El mateix passa a les dones, no et podin dir coses diguem-ne marranes en el teu dia a dia normal, a no se que estiguis practicant sexe. Això és així perquè tota pràctica de sexe ha de ser consensuada sigui quina sigui la teva relació amb aquella persona sigui home o dona. Per tant, sí la parella sexual et diu alguna cosa mal dita, es considera que estàs en una relació plenament lliure i per tant només en aquell moment es pot dir alguna cosa fora de lloc que ni diries en altres situacions. Una altre exemple interessant de la complexitat del funcionament del xip, el podem trobar també en l’ús del llenguatge permès en diferents situacions. Igual que en relació el tracte amb les dones, passa amb els amics. Tu no pots dir “idiota” a un amic en el lloc de treball, el xip bloqueja aquesta possibilitat. Però si li pots dir en un entorn d’oci, quan el xip detecta que ho dius en un sentit de distensió o de broma.

Una altra cosa més complexa, és què passa amb decisions que afecten la república, per tant el bé comú, però que tenen el seu origen en fets fora de les fronteres de la república com és el cas del President primer congelat a la Lluna. Aquí hi ha diverses possibilitats. Una primera, és que el que hem vist a la Lluna, sobre el President congelat, es bolqui al Cervell Comú Socialista en arribar a casa. Això, és diria, impossible, ja que com he dit, no es permet que allò vist fora de les fronteres (ni que sigui d’interès públic) es pengi al Cervell Comú. La segona, és que al arribar, la central del servei de seguretat de l’estat, sàpiga la informació i ens faci cridar per explicar què ha passat. Però la situació en la que ens trobarem, molt possiblement, serà la següent. Al arribar, ningú sabrà tota aquesta informació sobre el President congelat, i nosaltres com a membres rotatoris del servei d’informació de la república, haurem d’informar els nostres companys, als ministres i President actual etc, de la situació. Ara bé, això ens porta a altres qüestions. Principalment, que tindrem una gran responsabilitat en fer saber al nostre ministeri al govern etc, aquesta informació. Però tot això no és ni serà tant senzill. En primer lloc, perquè al haver coneguts els fets sobre el President fora de les nostres fronteres, els nostres xips no podran bolcar de forma automàtica aquesta informació. Ho haurem de fer nosaltres. Què dir i què no? Caldrà dir-ho? I més enllà d’això, si ho diem, tota aquesta informació anirà directe al Cervell Comú Socialista, i per tant serà de domini públic de tots els ciutadans? Hi havia casos, pocs, que el Cervell Comú Socialista posava sota secret certa informació. És el que es coneix com a secrets d’estat. Cada govern rotatori pot decidir sobre una llista limitada de fets o lleis que posa sota secret emparant-se en el possibles perills per la república. Quan aquest govern deixa de ser-ho, aquesta informació es borra automàticament dels xips dels seus membres, això passa igual amb totes les persones que en algun moment o altre saben sobre secrets d’estat. I viceversa, quan un entre a formar part, de forma rotatòria, del cercle de poder de la república, se li carreguen al xip aquests secrets. Està clar que qui faci saber aquests secrets durant o després del seu mandat en alguna posició de poder serà detingut i enfrontarà molta anys de presó.

A la tornada a la nau, vaig estar pensant sobre moltes de les coses que havíem viscut en aquell hospital, i en especial, a la sala on tenien el President congelat. El cap em donava voltes. Qui va ordenar que el President restés allà congelat? Quan ho van fer ? Van tenir algun tipus de col·laboració externa ? Però el més important per mi, quins motius van guiar els que ho van fer ? Nostàlgia ? Volien realment fer-lo viure de nou? I en quin moment el voldran fer viure? Ho van fer simplement per preservar el seu cos? Ho van fer per motius egoistes ? Potser la seva família i va intercedir? Però, com ja he comentat, les meves sospites eren que tot aquell afer amagava quelcom més obscur, això és, algun intent de posar en problemes la nostra república. Com, no ho se, però tot allò em feia molt mala espina.